Es innegable que entre una part no quantificable de la població hi ha un empatx important del que en els darrers anys hem anomenar política. En realitat ha estat una insana barreja de política, guerra bruta, vísceres, insensatesa i ignorància, que ens ha portat fins aquí on som avui. Aquest aquí d'avui passa per l'intent d'alguns de voler reconstruir alguna cosa a partir de les cendres d'una democràcia espanyola danyadíssima, d'una Catalunya institucional destruïda i de dues societats que es detesten i que cada una s'ha anat situant en els seus entorns ideològics i ha donat l'esquena als altres.
La circumstància actual fa que sigui impossible construir una societat cohesionada. I tal com estan les coses, potser millor que sigui així, reconeixent que la cohesió és ara una quimera i que el més sensat és que cadascú faci la seva vida passant, en la mesura del possible, de l'altre. Canviar el respecte entre iguals de les civilitzacions desenvolupades per ignorar-se mútuament per tal de poder sobreviure. En definitiva, bloquejar-se a la vida real, tal com es fa al Twitter.
El cansament de la política, dels polítics i de nosaltres mateixos com a subjectes polítics és atribuïble a no haver arribat enlloc. Uns preveien tocar la independència somrient a un Estat poderós i marcial i els altres pretenien fer desaparèixer per la força un independentisme que institucionalment és majoritari a Catalunya. L'element tranversal dels dos bàndols en aquest moment és aquest empatx d'opinió política als mitjans de comunicació, sobretot per la quantitat de megalòmans que han convertit en un ofici el conreu de l'odi, de la discòrdia, de l'insult i de la destrucció de l'adversari. Potser un punt de partida interessant seria posar-se d'acord per començar a marginar i a ignorar aquests, per molt difícil que sembli renunciar a la dosi diària de diarrea sectària.
