Andreu d'Anglaterra ha deixat la vida pública per una entrevista a la BBC. Va parlar per la tele del seu amic Jeffrey Epstein, financer, pedòfil i filantrop (valgui la contradicció, si cal creure que els que es promocionen donant les molles a causes que desgraven estimen els seus semblants). Epstein es va suïcidar a la seva cel·la, però en l'estricta taula de valors actual s'hauria d'haver penjat dues o tres vegades per atenuar una mica la seva culpa. El príncep de York va explicar que Epstein el va ajudar en els seus contactes empresarials i va ser poc compassiu amb les víctimes, per omissió, i això no va agradar al públic.
La família reial britànica ja va mostrar la seva insuficiència empàtica quan es va estavellar Lady Di, al cim d'aquell annus horribilis del qual els Windsor estan emetent ara la segona temporada. La reina Isabel II no ho va entendre, però ho va aprendre. El príncep de York tampoc ho entén perquè també ha estat educat en la idea que els sentiments són una cosa que tenen i valoren molt els pobres i una cosa que els Windsor han de rebutjar fora de Palau i moderar a dins. Si senten que senten alguna cosa ho canalitzen cap als gossos i els cavalls per no avergonyir-se.
No comprenen l'empatia, la manca de la qual els fa vulnerables, però han après a brandar-la. El príncep Carles (hereu de la corona si arriba a sobreviure a la seva mare) ha empunyat l'entrevista de la BBC, ha executat el seu germà petit i ha provocat la seva retirada pública, la «mort monàrquica», entesa com la mort social a les famílies reals. Andreu, que en néixer va ser la tercera peça de recanvi de la monarquia anglesa, és el vuitè, darrere de tots els seus nebots i nebots-nets. Massa gent. La peça televisiva va poder amb la peça de recanvi en els escacs de la reina vella.
