Actualment sembla que cada setmana es publiqui una sentència d'enorme interès. Encara no hem acabat de pair -per no dir ni tan sols llegir- la sentència del procés, ferma candidata a «sentència de la dècada» o àdhuc del segle, que ja se'ns hi ha afegit a la safata d'entrada de lectures judicials la dels ERE d'Andalusia, i encara una altra, que no pel fet de ser menys mediàtica no deixa de tenir una gran transcendència a la nostra vida quotidiana. En efecte, el Tribunal Constitucional espanyol acaba de dictaminar, contra tot pronòstic, que Catalunya pot mantenir la seva regulació pròpia del Dret d'obligacions i contractes en el Codi civil perquè és conforme, amb una petita excepció, a la Carta Magna.

Quan el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 3/2017, del 15 de febrer, titulada «del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè», el Partit Popular es va apressar, amb la seva diligència habitual, a recórrer-la davant de l'Alt Intèrpret constitucional perquè, al seu entendre, vulnerava la competència exclusiva de l'Estat en matèria civil i processal i, a més, podia afectar la unitat de mercat. La creixent animositat entre el Govern espanyol i les institucions catalanes, la politització del mateix tribunal que havia de dirimir l'assumpte, un ampli reguitzell de sentències contràries a la Generalitat (amb les seves corresponents declaracions d'invalidesa total o parcial de les lleis afectades, com la de canvi climàtic o la de voluntats digitals), i diverses sentències del mateix tribunal que el 2016 van desactivar els conats expansionistes del Dret civil valencià, unit a la mala maror post 1-O, no permetien presagiar res de bo. I, tanmateix, en aquest cas el TC ha donat la sorpresa.

Com en el seu moment va explicar Antoni Pérez De-Gregorio en aquest mateix diari ( Diari de Girona de 6 de març de 2017), el Llibre sisè regula les obligacions i els contractes, entre els quals destaca especialment la compravenda. Es tracta, com salta a la vista a qualsevol que compari els dos textos, d'una regulació més adaptada als temps que corren i més en sintonia amb els models existents actualment al Dret europeu que no pas el Codi civil espanyol, fill de la codificació decimonònica i que no ha resistit adequadament el pas del temps. El TC ha pagat per això un alt preu, car la benedicció de la llei catalana s'imposa per una majoria molt ajustada i va acompanyada de diversos vots particulars, alguns d'una gran duresa, i amb algun improperi gratuït. Sigui com sigui, dona un respir a la soferta tasca legisladora catalana, que darrerament no guanyava per a ensurts; cimenta un esgraó més cap a la culminació del nostre Codi civil propi, i fractura un tribunal que maldava per donar una aparença d'unitat en un moment molt inconvenient per mostrar signes de divisió interna.