Les democràcies actuals exigeixen (quasi imposen) que tothom opini de temes dels quals sabem poc o res. L'obligació moral que tothom tingui i emeti una opinió envers temes políticament rellevants contrasta i fins i tot es contradiu amb el fet que la ciutadania és molt diversa i amb grans diferències de classe, econòmiques, d'interessos i valors i amb baixa predisposició a col·laborar en certes decisions polítiques. Per exemple possiblement quasi tothom vol tenir una salut pública, ensenyament i prestacions socials de qualitat, però probablement no tothom tingui clar quins mecanismes es poden aplicar per fer-los realitat. Fins i tot cal dir amb rotunditat que tothom té el dret i possiblement l'obligació a no manifestar la seva opinió amb relació als temes que desconeix. El que estic dient és ni més ni menys que les aspiracions de les persones són fàcils d'explicitar, però un reduït sector de la població està en condicions de proposar vies d'actuació viables i satisfactòries per una gran majoria. Per acabar aquesta reflexió cal tenir en compte a tots aquells que ni saben ni poden parlar a banda dels que simplement decideixen no escoltar. Tots aquests arguments són els que avalen que les democràcies plenes avui dia siguin representatives i no directes. En la democràcia representativa assumim que els nostres representants estan (amb l'ajuda dels experts) més preparats que els representats a l'hora de prendre les decisions que poden satisfer les nostres aspiracions.

Quan es parla de llibertat i democràcia, sovint es fa referència només al dret de parlar i expressar lliurement el que pensem. Dic «el que pensem» ja que hi ha opinadors que el que diuen no és el que pensen, sinó el que creuen que pot afavorir llurs interessos, valors, creences i fins i tot emocions més enllà o més ençà del que realment pensen. Des de John Stuart Mill (un dels pares de l'utilitarisme) fins a molts pensadors contemporanis com el nostre Daniel Gamper (autor de Las mejores palabras, Anagrama, 2019, que ha estat guardonat amb el 47 Premi Anagrama d'Assaig) es matisa que la llibertat d'expressió és sobretot garantir el dret de les generacions presents i futures a escoltar i a formar-se una opinió.

L'acte polític que constitueix traslladar la transcendència de la lliure expressió dels que parlen als que escolten té conseqüències cabdals tant per a la democràcia com per a la cohesió social. El primer és que posa el focus de la acció política en el coneixement o saviesa que pot resultar de l'intercanvi d'opinions. En el cas que les opinions manifestades siguin certes, les persones que escolten tenen l'oportunitat de substituir el seu error pel que és cert. Si les opinions manifestades són equivocades, els beneficis poden ser fins i tot més importants, ja que el xoc que provoca el discurs fals amb la realitat afina el coneixement de la veritat sempre complexa i polièdrica. En un món cada cop més comunicat, les dissonàncies cognitives són fonamentals a l'hora de desemmascarar les fake-news. Un segon element crucial és que en protegir els que escolten (i no tant els que volen expressar-se) es protegeix tota la societat fent que es pugui discutir dels temes rellevants, ja que només discutint socialment ens podem aproximar a la veritat. En definitiva, cal defensar, protegir i afavorir la lliure circulació d'idees, principi crucial en les societats veritablement democràtiques. La lliure manifestació del pensament constitueix una finalitat cognitiva i política fonamental per les generacions presents i futures. Fins i tot podríem dir que una de les obligacions dels que escolten és exposar-se a la manifestació de les idees que no comparteixen o fins i tot que detesten.

D'alguna manera podríem dir que les paraules i les idees segueixen les lleis naturals del mercat. En un mercat teòricament perfecte i en una societat ben informada, podem optar per l'oferta que considerem millor. Quan l'intercanvi de paraules és lliure i es garanteix el dret a escoltar i a ser informats amb veracitat i sense manipulació, acabem optant per les millors paraules, les paraules que per a cada un tenen sentit, pels millors arguments i les millors idees. És, en aquestes circumstàncies, quan tenim l'oportunitat que les nostres preferències, inicialment decidides emocionalment com la neurociència ens diu, passin per la prova de la racionalitat, avaluem llur autenticitat i tinguem l'oportunitat de modificar-les.

Per tant, cal està alerta dels enemics de la lliure circulació d'idees, ja que n'hi ha molts. Avui dia els més punyents són les fake news o notícies falses, l'adoctrinament des dels media, la imposició lingüística i els costums i tradicions de la religió. Tot plegat fa que sovint els humans ens trobem davant del dilema d'escoltar, acceptar i fins i tot donar suport a idees o arguments que van contra el que els nostres sentiments i emocions ens dicten en primera instància. El progrés i la cohesió social només tenen cabuda en comunitats on emocions i raciocini poden expressar-se lliurement i de manera harmònica. Certament és el repte que avui tots tenim.