Un avís dels serveis secrets britànics va posar en alerta els serveis secrets espanyols sobre la suposada presència a Catalunya d'una unitat d'espionatge russa coincidint amb esdeveniments puntuals de l'anomenat procés independentista. Les indagacions subsegüents van donar lloc, temps després, a una investigació dirigida pel jutge de l'Audiència Nacional Manuel García Castelló que ara arriba a coneixement del públic per la filtració a un diari proper a les tesis del Govern en funcions del senyor Sánchez.

L'alerta estaria plenament justificada, en cas de ser certa, perquè segons es dedueix de les informacions que publiquen els mitjans alguns dels espies que se citen pels seus veritables noms i cognoms van estar implicats en un passat recent en activitats sinistres com ara enverinaments, segrestos i intents d'assassinat. A la premsa més crítica amb el Govern, la notícia sobre la presència d'agents russos es pren com una maniobra de distracció ordida des del palau de La Moncloa.

I no falten tampoc els que la comparen amb un dels episodis de la sèrie còmica Mortadel·lo i Filemó, aquests dos absurds agents secrets inventats pel genial dibuixant Francisco Ibáñez, que tenien una habilitat especial per disfressar-se de qualsevol cosa. Malgrat tot, la suposada presència d'espies russos a Catalunya va arribar a la taula on dialogaven el ministre rus d'Afers Estrangers, Serguei Lavrov, i el nou cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, que van al·legar no saber res de l'assumpte. Lavrov va ser rotund en aquest aspecte i Borrell el va prendre una mica de broma. Per al fins ara ministre d'Afers Exteriors d'Espanya, «resulta ridícula la pretensió d'algun representant de l'independentisme català perquè Rússia reconegués la independència de Catalunya a canvi que Catalunya reconegués que Crimea forma part de Rússia». Siguin o no certes aquestes informacions, l'afició a l'espionatge i els espies té una llarga tradició a Espanya. Sense remuntar-nos massa en el temps aquí tenim una figura llegendària com Joan Pujol (Garbo) , que va ser un doble agent de britànics i alemanys durant la Segona Guerra Mundial. (Les seves informacions falses van fer creure a Hitler que el desembarcament aliat no es produiria a Normandia ni en la data prevista, contribuint amb això a l'èxit de l'operació). Ni tampoc ens entretindrem amb les aventures d'un personatge pintoresc com Ángel Alcázar de Velasco, l'espia franquista que coneixia els plans per a la reconquesta del Penyal de Gibraltar. Sense tirar la vista tan enrere aquí tenim, més recent, la suposada xarxa d'espionatge que va muntar la senyora Esperanza Aguirre per seguir els passos dels seus col·laboradors més pròxims, com Ignacio González i Francisco Granados. Uns espies molt poc eficients perquè la senyora va dir davant del jutge que es va assabentar pels diaris i massa tard, que els dos li havien sortit malament. Per llavors, el soroll de la bassa era ensordidor.

Igual, o molt semblant, va ser el cas d' Alicia Sánchez Camacho, la que va ser lideressa del PP català, a la taula del restaurant La Camarga, on esmorzava amb l'exxicota de Jordi Pujol júnior, algú va ficar un micròfon en un gerro. I encara estan en fase d'investigació dels suposats espionatges de l'excomissari Villarejo o de l'expresident del BBVA, el gallec Francisco González. Ens encanta espiar el proïsme.