Diumenge passat Salvados (La Sexta) va presentar el programa «Más allá de Madrid» que va asseure a una taula Gabriel Rufián (ERC), Aitor Esteban (PNB), Ana Oramas (Coalició Canària, CC), Ana Pontón (BNG) i Tomás Guitarte (Terol existeix, TE). A mesura que el programa avançava vaig anar entenent que els que estaven asseguts allà, amb l'excepció de Guitarte, estaven més a prop de la frase « ¿qué hay de lo mío?» que de qualsevol altra cosa. Va ser una declaració de greuges sense propostes. Quan els van preguntar què podien aportar a un govern d'Espanya es van limitar a fer una llista de casos en què havien votat coses que, segons ells, eren bones per a tots els espanyols. El PNB va dir que el seu objectiu era no dependre de Madrid i que havia sigut clau en l'acord que lliga pensions i IPC; el BNG, que eren progressistes i que havien votat les lleis que defensaven drets; CC, que quan hi havia hagut problemes greus havien sabut estar on calia i va fer l'única referència a Europa, ERC no va respondre la pregunta i TE va ser l'únic que va parlar de reequilibri territorial. Vaig tenir la impressió que no tenien cap projecte per a Espanya, es queixaven però no tenien (millor, no tenien cap interès a tenir) un projecte comú per a Espanya.

També cal preguntar-se si els partits estatals tenen un projecte per a Espanya que sigui inclusiu respecte als problemes que plantejaven els partits de la taula anterior. La resposta és complicada. Les dretes no accepten que Espanya és un estat plurinacional i són reticents a reconèixer una diversitat que cal respectar. L'esquerra ho accepta més però també hi té reticències. Ens trobem en un moment en què els problemes territorials són més vius que mai i si els partits nacionalistes no fan cap proposta, tampoc s'ha aconseguit una proposta de consens dels partits espanyols. Estem davant d'un empat d'impotències. Uns, catalans i bascos, diuen sense embuts que voldrien no dependre de Madrid (els altres nacionalistes no ho diuen perquè tenen menys poder, TE va per un altre camí). Els partits espanyols, especialment els de dretes, són reticents a fer cap moviment seriós per adaptar les regles de joc a la diversitat espanyola. Ni uns ni altres fan res per solucionar la partida, tots saben que no poden imposar la «seva» solució però volen continuar el combat. El motiu fonamental és mantenir el poder en el seu territori per part sobretot de bascos i catalans i tractar de desprestigiar l'esquerra (que no s'atreveix a ser clara) per part de la dreta espanyola.

Com més anava avançant el debat, més anava entenent per on hauria de passar la solució. Es tracta de passar del greuge a la col·laboració per part dels nacionalistes i de la defensa de la nacionalitat espanyola a la de l'estat plurinacional amb unes institucions que representin la diversitat. I això té un nom que fa anys ha demostrat ser efectiu a molts països i es diu federalisme. Però per poder implementar aquesta solució cal que uns renunciïn a voler viure sense participar en els òrgans col·lectius, que acceptin passar del greuge a la lleialtat i la col·laboració i els altres vulguin acceptar la plurinacionalitat i uns òrgans amb poder real per prendre les decisions que afecten a tots. Faig una proposta, estarien disposats els nacionalistes a consensuar entre ells unes bases per a una reforma federal de la constitució i presentar-les als partits estatals? Si ho fessin, crec que les esquerres ho comprarien (amb retocs) i posarien molta pressió a Ciutadans i PP. No soc optimista ni ingenu, no crec que els nacionalistes vagin per aquest camí, sempre han demonitzat el federalisme, no volen una solució que els trauria l'avantatge que ara mantenen (sobretot bascos i catalans) en els seus territoris però sí que voldria recordar dues coses: la contradicció que representa que almenys ERC (no ho he llegit per part del PNB) es declari federalista europea i no vulgui ni sentir a parlar de federalisme a Espanya i que per consensuar unes noves regles de joc es necessita una majoria de partits, no n'hi ha prou amb acords entre governs.

Canviant de tema, voldria felicitar la ministra de Medi Ambient, Teresa Ribera, perquè enmig de tot aquest soroll està portant una bona gestió. Després que el PP es carregués sense més el pla Zapatero sobre energies alternatives (de fet ens havíem posicionat bé per ser un referent), l'ha tornat a posar en marxa. Està pactant amb les empreses que havien plantejat contenciosos amb l'Estat (que podia haver de pagar recompenses milionàries per les pèrdues ocasionades pel canvi de plans) perquè retirin les demandes a canvi de tornar a posar en marxa el pla Zapatero retocat. Espanya torna a estar ben posicionada per esdevenir una potència en energies alternatives.

Madrid serà l'amfitriona de la propera «cimera mundial pel clima». Vol dir que el govern d'Espanya (amb el Ministeri de Medi Ambient al capdavant) es compromet amb el tema. Merkel va anunciar una inversió important per desenvolupar un pla combinat de recerca i indústria i la nova comissió europea n'ha fet bandera i ha posat el vicepresident Timmermans per liderar una proposta. Estem a temps de fer plans ambiciosos que ajudin a canviar el rumb, investigar en noves energies, reduir gasos, anar cap a una civilització amb menys plàstic, etc. Tot això necessita recerca i voluntat politicoeconòmica i cal ser proactius. Tenim la seguretat que això comportarà nous reptes però també moltes oportunitats de recerca i de treball que no hauríem de menystenir. És clar que Europa té la dimensió adequada per coordinar la recerca i liderar les transformacions necessàries de forma coordinada. La cimera del clima hauria d'ajudar al disseny d'un pla europeu ambiciós, que realment faci front al canvi climàtic. Tant de bo s'aconsegueixi.