Tots tenim après que avui mai res és igual a qualsevol cosa coneguda, sabuda o viscuda anys o decennis enrere. Tot ha canviat. Això no obstant, sumant i restant, tot ha anat a millor. El desenvolupament d'Espanya sencera en aquesta cinquantena i escaig d'anys de democràcia ha estat fructífer ni que sigui en termes generals. Dic això sense oblidar-me de tota aquella gent que ha quedat fora dels marges de progrés social, formatiu i econòmic assolit.
El res no és igual es pot i s'ha de traslladar a l'acció política en la mesura que nosaltres som subjectes actius o passius d'aquesta. Jo mateix ho vaig escriure en aquestes pàgines del Diari de Girona fa un parell d'anys després d'haver-la deixat i ho vaig traslladar a l'amic Jordi Xuclà, digne successor meu al Congrés, ara sota injusta interrogació feixista respecte del seu patriotisme, en una de les nostres trobades. M'ho va dir també el mateix Alfonso Guerra poc temps després en una trobada cordialíssima -no podia ser d'altra manera- en el seu despatx de la Fundació Pablo Iglesias: «Ni se t'acudeixi retornar. Això ja no és el mateix», i en va posar un reguitzell d'exemples viscuts en seu parlamentària. Cap d'ells era edificant i avui es pot comprovar. La política catalana i espanyola han fet el camí propi d'un cranc.
Quan redacto aquestes línies no sé res de la trobada anunciada entre delegacions del PSOE i d'ERC a l'objecte d'anar sumant vots a favor, vots en contra i abstencions per a la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol. La veritat és que tant se me'n fot, atès que, en el meu més que opinable pensament, s'escampa com una raig d'oli la temença que ni Unides Podem ni ERC siguin veritablement partits de govern. El primer, perquè és un batibull ideològic d'arrels comunistes i anarquistes que encara no ha passat pel sedàs del realisme i el possibilisme. El segon, perquè la seva història i el seu present ens diuen que no és fiable ni tan sols respecte d'ella mateixa. Em fa l'efecte que el líder socialista vol agafar un taxi equivocat pels temps que corren.
Espanya en general i Catalunya en particular necessiten un govern fort i estable; sobretot una legislatura llarga de calat profundament reformista. Hi ha massa fronts oberts com perquè al cim s'hagi de fer més revolts que la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa -en sumen tres-cents cinquanta- quan de la governació efectiva de l'Estat es tracti. Resten apilonades multitud de carpetes, entre les quals, potser la més transcendent, què farem amb la quarta revolució industrial. La història ens diu que tota revolució en l'economia productiva provoca un terratrèmol en la societat, però això no agrada escoltar-ho. Principalment, dir-ho.
Així, en la jornada Reinventa't, viscuda a Girona fa pocs dies, organitzada por l'Associació Espanyola de Directius i per Tribuna de Girona, s'ha escoltat la premonició fonamentada que, en només deu anys, el 47% dels llocs de treball actuals desapareixeran. No sé els més de 500 empresaris, directius, professionals liberals i estudiants que hi van posar l'orella, però jo, en llegir-ho, vaig tenir uns calfreds que encara avui no me'ls he pogut treure del damunt.
Mentrestant, a l'Espanya i a la Catalunya polítiques es prenen les coses com aquell que juga al parxís i que sap d'antuvi que en l'hipotètic cas de perdre la partida només podrà enyorar el carament d'eucaliptus apostat. Certament, res és igual perquè avui impera la imprudència, la insensatesa, la insolvència, la incompetència i la irresponsabilitat. S'ignora volgudament que a la façana de tota catedral s'hi ha d'accedir de cara i la seva significació si es trasllada a la política. Que Déu hi faci més que tots nosaltres.
