Tinc la impressió que la figura política més negativa dins l'escenari polític espanyol posterior al franquisme és José María Aznar. Arrogant i agressiu, va viure com una humiliació l'anomenat Pacte del Majestic amb Jordi Pujol, que li va permetre accedir per primera vegada al govern, però que va comportar el desplegament dels Mossos d'Esquadra i l'assumpció de la gestió del trànsit, la supressió del servei militar obligatori o la vinculació dels ports de Barcelona i Tarragona a la Generalitat. Ja des de la segona legislatura, amb majoria absoluta, Aznar va emprendre amb determinació un procés involucionista que acabaria portant, com a reacció defensiva, el president Maragall a impulsar un nou Estatut, el del 2006, que protegís les institucions catalanes dels moviments recentralitzadors. Els esdeveniments posteriors van quedar marcats pel recurs del PP al Tribunal Constitucional i la sentència del 2010, notori punt d'arrencada del procés sobiranista que ha incidit d'una manera determinant en la nostra vida política durant els darrers deu anys. El nacionalisme espanyol ha demostrat la seva incapacitat de reorientar en positiu un conflicte que irresponsablement va provocar. La situació, però, no ha viscut millores gaire significatives amb l'arribada al govern del partit socialista, perquè no ha posat damunt la taula fins ara propostes constructives que permetessin de reconduir cap a un territori més practicable una confrontació que la manca d'iniciativa i de criteri de les autoritats espanyoles ha agreujat pel paper que hi han acabat assumint jutges i policies, que s'han sentit cridats a l'alta missió de salvar Espanya i que ho han fet amb actuacions que l'allunyen ja no tan sols del que és raonable, sinó del que correspon als valors que fonamenten una democràcia. I això acaba repercutint en el conjunt de la societat espanyola, que veu limitats amenaçadorament els seus drets i que projecta internacionalment una imatge regressiva poc compatible amb el paper que Europa aspira a tenir en el context mundial. Catalunya va ratificar en referèndum un Estatut que després va ser modificat sense que el text que en va ser resultar fos objecte d'una nova consulta perquè els catalans hi donessin la seva conformitat. I les votacions impulsades des de la Generalitat del 9 de novembre del 2014 i de l'1 d'octubre del 2017 confirmen la magnitud del daltabaix que ha generat l'actuació dels qui pretenien salvar Espanya atacant una Catalunya ferida perquè ha percebut ja no tan sols manca de respecte al seu vot al referèndum de l'Estatut i a la seva personalitat col·lectiva, sinó menyspreu i l'odi que dissortadament tan bé reflecteix el crit d'« ¡A por ellos!». El judici contra els dirigents sobiranistes, la persecució dels exiliats i la repressió de manifestacions populars i d'organitzacions reivindicatives han complicat encara més qualsevol sortida. Mentrestant a Catalunya, davant de la renúncia de la Monarquia a propiciar la conciliació, la convicció republicana es fa cada dia més inequívoca i irreversible.
