El franquisme segueix viu. Molt viu. Amb els mateixos estils i amb protagonistes dels «de tota la vida». José María Aznar va tornar amb la cara agra de sempre, el discurs apocalíptic de sempre, per avisar-nos que Espanya està en situació de « máximo riesgo», per culpa del pacte que portarà al poder els «comunistes radicals, chavistes» i ?no podien faltar? els independentistes que volen « romper España». Josemari feia conxorxa amb Sarkozy, que l'escoltava amb entusiasme, perquè frenar Catalunya és frenar les pretensions d'altres «Catalunyes» europees. I amb una mirada àcida que ni el Bosch sabria pintar, ens va llançar l'amenaça definitiva: « ¡Mi voz se va a oir!». Mitja Espanya va tremolar de por i l'altra mitja, de satisfacció. « ¡Ha vuelto, ha vuelto!». « No estoy dispuesto a aceptar, ni a ver, ni a vivir, la posibilidad de que España se rompa», llançava. I, essent realistes, ens hauríem de preocupar. Ell en sap molt, d'això d'enrolar-nos en una guerra. Uns quants es fregaven les mans pensant en els contractes que els «caurien», que Trump és molt agraït.
I per acabar-ho d'adobar, apareix monsenyor Cañizares, aquell que va comparar l'avortament amb els abusos sexuals de sacerdots a nens d'escoles catòliques. («No és comparable el que hagi pogut passar en unes quantes escoles, amb els milions de vides destruïdes per l'avortament».) I que, abans d'unes eleccions catalanes, va demanar als fidels de la diòcesi que resessin «per Espanya i la seva unitat» perquè «no hi ha justificació moral per a la secessió». Paràgrafs que van merèixer la repulsa dels bisbes catalans. Ara ha dit que « nos encontramos ante una grave emergencia, la emergencia de España», que « necesita una sanación urgente». Sense comentaris.
