02 de desembre de 2019
02.12.2019
OPINIÓ

Feminismes

01.12.2019 | 23:58

Fa poques setmanes, la sociòloga Marina Subirats va venir a La Fontana d'Or de Girona a fer una defensa del feminisme radical. La seva conferència va ser rica en raonaments que posen de manifest la inconsistència d'aquesta doctrina, del tipus: el sexe és una mena de cotilla amb la qual naixem; el veritable sexe no està en el cos, sinó en el cervell; l'objectiu a assolir és la dissolució dels generes masculí i femení, i que tothom triï què vol ser en cada moment. Segons Subirats, tant li fa que l'índex de natalitat al nostre país estigui molt per sota de la taxa de reposició, ja que el món està ple de persones que volen venir a casa nostra, només cal obrir les portes. La catedràtica emèrita de sociologia va confessar la seva sorpresa pel cas d'una coneguda seva, una dona culta i moderna en edat de ser àvia, que es va ensorrar en descobrir que el seu company sentimental tenia una amant. I va prescriure el seu remei: hem de superar l'engany de l'amor.


La inconsistència d'aquest feminisme rau en el fet que ignora o contradiu els desitjos més profunds de la majoria de les dones, de la majoria d'éssers humans, com ser estimat incondicionalment per una altra persona (no només mentre desperto en ella el desig) i poder tenir fills i educar-los en un entorn familiar estable i harmònic. El feminisme radical se sustenta, per una banda, en una antropologia que entén el cos humà com quelcom purament material que podem modelar segons els nostres desitjos. Com si la nostra naturalesa corporal no ens establís normes que hem de respectar, com si naixéssim sense essència, i la nostra vida partís d'una pàgina en blanc que es pot escriure i reescriure segons el nostre pur arbitri. I per altre, en el conflicte permanent entre homes i dones, que dificulta fins a l'extrem la convivència familiar.


Uns dies més tard d'escoltar Subirats, visito al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l'exposició Feminismes, un recull extens d'obres de tècniques variades pròpies de l'art dels 70 (fotografia, vídeo, performance, happenings...). En paraules del guió de la mateixa exposició, les diverses autores «van deconstruint els condicionants culturals i repressius de l'època, així com els mecanismes i automatismes de l'opressió a les dones». Tenen en comú el rebuig als «rols unidimensionals que s'havien assignat a les dones: mare, mestressa de casa i esposa».


La segona part de l'exposició porta pel títol Coreografies del gènere. La idea central d'aquesta és mostrar com la majoria dels feminismes del segle XXI posen en qüestió la diferència essencial entre home i dona: «Ser dona no és natural: Deconstrucció del binarisme de gènere». I fer visibles les persones fora de la norma, i valorar com a possibilitats enriquidores tot el que havia quedat relegat als marges, estrany, en anglès queer.


A la sortida del CCCB, camino carrer Montalegre amunt. Entro en el següent portal que s'obre a mà esquerra. Al bell mig del pati Manning, l'antiga casa de Caritat, hi ha l'escultura d'una monja que acull i protegeix dos infants. Penso en les moltes dones que han trobat el sentit de la seva vida en l'amor i servei als pobres i necessitats, en el gran progrés en els àmbits de l'ajuda social i de l'educació que van portar les milers de religioses de les congregacions sorgides a la Catalunya del segle XIX. Penso en dones joves que conec que avui, al nostre país hipersecularitzat, tornen a optar per la vida religiosa, cercant una plenitud de sentit per a les seves vides, que no troben en el nostre món.


Surto del pati Manning, continuo caminant i al cap de poc veig un grup de dones magrebines rialleres, que passegen tranquil·lament acompanyant els seus fills de tornada de l'escola. Penso en les generacions de dones que s'han entregat a l'educació dels fills, a la cura dels avis i a les tasques de la llar. No crec que la majoria de les nostres mares i àvies se sentissin frustrades per no haver pogut poder treballar i gaudir d'autonomia econòmica. Crec que una vida dedicada a l'amor i la cura dels éssers estimats no sol ser una vida frustrada.


Sortosament, avui moltes dones han aconseguit un equilibri entre vida laboral i vida familiar. No és una vida fàcil, requereix molt d'esforç i la implicació de l'home a casa. Però són afortunades. Perquè avui també hi ha moltes dones que voldrien ser mares, crear una família, poder dedicar una part no residual del seu temps a criar els fills, disfrutar-los i educar-los, i no poden. És una generació de dones que ha deixat de dependre econòmicament dels seus marits o companys. Però moltes d'aquestes dones joves voldrien deixar de treballar per un temps, treballar menys hores o tenir uns horaris que els permetessin conciliar feina i família, i no poden. Els salaris baixos de les noves generacions fan que els dos membres de la parella estiguin obligats a treballar.


Afortunadament, avui sorgeixen noves feministes, com Esther Vivas, que reivindica que hem de prendre consciència de «com unes pràctiques tan rellevants per a la societats humanes com són gestar, parir, alletar i criar, han estat relegades als marges, i de la necessitat de valorar-les, visibilitzar-les públicament i políticament i reivindicar-ne la responsabilitat col·lectiva en el marc d'un projecte social emancipador» ( Mama desobedient, 2019, Ara Llibres).


S'obre pas un nou feminisme, que parteix de la igualtat de dones i homes en valor i dignitat, i que ressalta allò que ens diferencia i complementa. Un feminisme que no oculta ni nega allò que moltes dones desitgen per a les seves vides, que fuig de l'igualitarisme empobridor entre els dos sexes, i de la masculinització de la vida i de les relacions humanes. Que defensa que les famílies i la societat necessiten més feminitat. Que som els homes els que hem d'assumir valors que tradicionalment s'han considerat femenins, que ens hem d'implicar més en la cura dels avis, en l'educació dels fills, en les tasques domèstiques. D'aquesta manera tot anirà millor, molt millor que si, contràriament, és la dona la que assumeix els valors masculins, segons el criteri igualitarista del feminisme radical.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook