Una noia nascuda a Brooklyn l'any 36 del segle passat, va escriure un llibre sobre els primers dies de la guerra civil a Catalunya, abans que ho fessin Ernest Hemingway, George Orwell i André Maurois. Es deia Muriel Rukeyser, i en la seva novel·la Savage coast, traduïda per Eulàlia Busquets i publicada per l'editorial Rata en català, va narrar els avatars de la revolució anarquista contra l'alçament del general Franco. Muriel va veure com els soldats rebels no immolaven els seus enemics sinó el «mal» perquè, per a ells, matar «rojos» era un deure davant de Déu. El dictador va liderar el país amb un despotisme bàrbar i barroer. No en tenia prou amb haver de «capturar i desarmar l'exèrcit roig». Durant quaranta anys va continuar matant comunistes, anarquistes, maçons, separatistes i desafectes amb afusellaments massius, trets al clatell o l'infame garrot vil que tant li agradava.

El dissabte 18 de juliol de 1936, la Muriel, que llavors tan sols tenia 22 anys, viatjava en un ferrocarril ple de turistes que anava des de França cap a Barcelona. A la jove escriptora, quan va mirar per la finestreta, li va semblar que la mar estava completament estesa, tallada per la llum del sol. Eren les antigues aigües de la Mediterrània, grises i tremoloses, que només mostraven una tímida lluïssor. Però el tren mai va arribar a Barcelona. El comboi es va aturar com a punt final a Montcada i Reixac a causa de l'alçament franquista. Allí va conèixer un socialista de les Brigades Internacionals amb qui va viure una història d'amor que va durar fins que el milicià va morir al front. La Muriel va ser present a l'esclat de la guerra i a l'ambient que vivia llavors la societat que, igual que avui, estava marcat pels anhels d'independència de la ciutadania. També va col·laborar amb grups revolucionaris que feien trontollar la societat facciosa perpetrant accions furients i tempestuoses. Muriel descriu al seu llibre la fam, l'estraperlo, els afusellaments als murs del cementiri, la gent que fugia cap a l'exili i els morts.

En finalitzar la guerra, les autoritats franquistes van exhumar més de 1.200 cadàvers al fossar de Montcada. D'aquests difunts, set-cents mai van ser identificats. La Muriel va estar poc temps a Barcelona però va ser suficient per compondre quatre assajos, innumerables poemes i la novella que us comento sobre el cop d'Estat militar a Casa Nostra i la resposta revolucionària del poble que la va transformar. Després escriuria sobre les dictadures, el nazisme de Hitler, el feixisme de Mussolini, la intromissió del govern americà a la guerra del Vietnam, les reivindicacions antiracistes dels negres d'Alabama i la cacera de bruixes del senador McCarthy. Va ser una revolucionària de la llibertat. Sempre va defensar activament el poble en contra dels interessos partidistes, els drets polítics i socials de les persones, el feminisme, l'autodeterminació de les nacions, la immigració, l'ecologia i el medi ambient i, per damunt de tot, la pau. Però el govern del seu país, com a càstig a la seva insubordinació, li va censurar Savage Coast durant més de quaranta anys.

Abans-d'ahir vaig tenir un malson. Vaig imaginar que Muriel continuava viva i que tornava a Catalunya per rebel·lar-se contra la tebiesa i moderació dels polítics catalans enfront de l'intolerant desvergonyiment de la rígida i intolerable Espanya. Llegiria la ignominiosa i repugnant sentència del procés. Tindria notícia que el Govern havia muntat un indecent espectacle en el qual, els seus protagonistes, els presumptes servidors de l'ordre i la llei, actuaven com a sicaris del sistema i en què els jutges s'havien convertit en servidors de l'executiu. Però també descobriria que el poble seguia reclamant una República catalana, popular, lliure i independent. Perquè a la fi la bona gent s'ha adonat, igual que ella, que a Espanya no hi ha democràcia i que els partits catalans amb una única excepció no desitgen la independència. Anteposen els seus interessos polítics i econòmics a combatre la repressió de l'Estat.

Però en despertar em vaig adonar que Muriel, l'autora de Savage Coast, brutalment menyspreada i rebutjada pel Govern del seu país, ja no existia, i que tot el que vaig somiar no havia estat més que una quimera, una bonica il·lusió.