Fa una colla d'anys a Madrid l'advocat Jordi Casadevall, en aquella època assessor jurídic del grup parlamentari d'ERC a les corts espanyoles, em va presentar Joan Tardà. Em va semblar un personatge molt interessant des de tots els punts de vista. Sempre he pensat que era millor candidat que el Gabriel Rufián dels primers anys com a diputat.

Aquest cap de setmana, Tardà era entrevistat a les pàgines del diari El País i les seves declaracions són del tot realistes. Si de debò ERC es vol convertir en el pal de paller de la política catalana de la propera dècada, li ha de fer cas. Els seus mots van en la direcció de fer créixer el partit des de la base, implicant-hi molta més gent, que avui no és de la ceba, una manera de dir-ho col·loquialment.

La democràcia se sustenta gràcies a les formacions polítiques i des d'aquestes pàgines sempre he defensat que els països necessiten de líders i partits forts. Sense aquests condicionants, les crisis són continuades i prova d'això són els darrers governs de Mariano Rajoy, el de Pedro Sánchez o el de Quim Torra.

ERC necessita guanyar més suports si de debò es vol convertir en l'eina indispensable per al futur de Catalunya. És cert que necessita conservar els votants més radicals des d'un punt de vista independentista, malgrat l'amenaça que suposen JxCat i la CUP. Però també és cert que ha d'ampliar la base cap a sectors moderats que no vénen tan marcats pel secessionisme i que aspiren a viure en un ambient de normalitat, sense maldecaps. Són menys ideològics, però els interessa el lloc de treball, la qualitat de vida i un futur millor per als seus fills.

I en aquests aspectes tan senzills hi ha un nínxol de milers de persones que callen, que no es manifesten, però que voten. I volen votar en clau catalanista o nacionalista i donar la confiança a aquelles formacions que garanteixen el progrés, sense tibar la corda de segons quines lleis.

Joan Tardà no renuncia a res, però es manifesta favorable a la investidura de Pedro Sánchez. Vol un govern que permeti dialogar i que posi al damunt de la taula la problemàtica que es viu avui a Catalunya. Demana resoldre el conflicte democràticament entre dos partits històrics com el PSOE i ERC. I no li manca raó. No anar en aquesta direcció porta a un bloqueig d'una situació que perjudica els ciutadans, siguin o no independentistes.

D'altra banda, provocarà que la resta de forces immobilistes s'hagin de pronunciar i sortit del no a tot, de les acusacions gratuïtes, de les provocacions i els insults.

Les posicions del PP, Vox i Cs per un costat i de JxCat i la CUP per l'altre no porten enlloc. Des de les dues bandes abonen allò que diuen els castellans que: « cuanto peor, mejor». I així no anirem enlloc. Les polítiques dels seguidors de Puigdemont són estèrils i fins avui no han aconseguit absolutament res i ni tan sols els aixopluga un partit polític mínimament cohesionat. Estan tan a l'extrem com la CUP i l'únic objectiu que tenen és la confrontació permanent.

I la dreta espanyola, tres quarts del mateix. Que si l'article 155, que si la llei de seguretat nacional, que si empresonen en Torra, etc., etc. Fer merder i poca cosa més.

De ben segur que avui a Catalunya hi ha dos milions o dos milions i mig d'independentistes i no desapareixeran. I tampoc desapareixeran els que volen entendre's amb l'Estat espanyol. Amb aquest panorama es necessiten partits que afavoreixin el progrés del territori sota el paraigües de la convivència de les dues ànimes. I el PSOE i ERC hi poden ajudar molt. Ho sabran aprofitar?