Van ser tantes i tan sonades les bufetades que Manuela Carmena va estampar a la cara dels llacistes durant la compareixença al Parlament per parlar del procés i els presos que han passat desapercebudes les paraules d' Ernest Maragall allà mateix, en un patètic intent de contradir-la. Maragall discutint de Dret amb Carmena ve a ser com jo discutint de cuina amb en Joan Roca, només que a mi em faria vergonya i en Maragall mai no n'ha tingut. Un altre dia, en lloc de convidar a comparèixer algú intel·ligent i que pensa abans de parlar, que convidin en Toni Albà o la Pilar Rahola, que ni una cosa ni altra i estan més a mà.

El germà d'en Maragall, perquè l'Ernest Maragall serà sempre el germà d'en Maragall, va lamentar que «l'Estat jugui amb el monopoli de decidir què és o no il·legal». Manuela Carmena va demostrar tanta educació com domini del cos, perquè, incomprensiblement, no va esclatar en riallades. En totes les democràcies l'Estat té aquest monopoli, l'exerceix amb el poder legislatiu -que estipula quins fets són delictius i quines penes els corresponen- i el poder judicial, que dictamina si una persona ha comès el delicte. És probable que en la Republiqueta que ens volien imposar, les coses no haguessin funcionat així, d'aquí la indignació de Maragall, pobret. Vistos els precedents, potser a la Catalunya lliure i sobirana, seria allò que els llacistes anomenen «poble» qui, a còpia de cremar contenidors, dictaminaria si una persona és o no culpable d'un delicte. A més contenidors cremats, més sabotatges a trens i més barricades als carrers, més clara la innocència del reu. El poble sempre té la raó, etcètera.

De tota manera, el poble a vegades crema contenidors i saboteja trens per les raons més peregrines, sovint ni sap per quina raó ho realitza, cosa que podria dur a confusió a l'hora d'impartir justícia. Per evitar equivocacions en un tema tan delicat, l'ideal seria que cadascú, de manera individual, considerés si el que ha fet és delictiu o no.

-Senyor jutge, he violat la veïna menor d'edat, he atracat un avi, he apallissat la meva senyora, i ara li estic ensenyant la cigala a vostè, però jo ho considero tot legal. Qui és l'Estat, per decidir què és o no il·legal?

I al carrer, lliure com un ocellet.