Lloret de Mar. Dia assolellat de tardor. Una trobada de vint-i-sis homes i dones nascuts en un període de misèria i penúria. Uns infants parits l'any 1949 ens reunim per festejar 70 anys de vida. Dinem en un restaurant acollidor. Ocupem els seients entorn de la taula entre somriures tímids, salutacions cordials i crits entusiastes.

Pels avatars de la vida, vam néixer amb les ferides obertes d'una guerra civil i sota un règim dictatorial. En família parlar de política era un tema tabú. Vam ser educats per mestres i capellans en la moral catòlica, apostòlica i romana.

Eren temps de silenci per a la majoria de veïns. Pescadors, pagesos, artesans i botiguers tenien prou feina de guanyar el pa per portar-lo a taula cada dia.

Nosaltres, ingènues criatures, no ensumàvem la pobresa oculta de la gent que malvivia en un poble ensopit, sense esma, però orgullós d'un passat gloriós de navegants i mercaders.

Els vailets vivíem la infància cor què vols, cor què desitges. En teníem prou de jugar a pilota, a cartes, a baletes, a nines de porcellana, a tocar i parar, a cuinar de fireta, a indis i cowboys, a saltar a corda i a fer giravoltar la baldufa en places i carrers.

El despertar de l'adolescència va coincidir amb l'arribada del turisme de masses. Eren els anys seixanta, la dècada prodigiosa. De les cançons Help dels Beatles o Satisfaction dels Rollings. Dels balls al Torremar, sala enclavada en el nyap del gratacels del passeig, a les pistes de les discoteques Moef-Gaga o Revolution.

De les noies que sortien de casa amb una minifaldilla en una bossa per posar-se-la als lavabos i dels nois amb els pantalons acampanats i cabells estil afro. Era desafiar el control parental per poder respirar aires de llibertat.

Aquell jovent va assistir als darrers espeternecs del franquisme, a l'adveniment de la democràcia i a la conquesta de drets civils i socials.

Però també hi érem en la transformació de Lloret en un empori turístic, en la destrucció del territori, en fulgurants enriquiments i en vendre's l'herència per un plat de llenties.

Van venir els anys de casoris, separacions i d'engendrar fills que ja no portaven el pa sota el braç, sinó un compte corrent a La Caixa.

I Lloret? També va envellint, assetjat per turistes que embruten i provoquen aldarulls.

Ara, som gent de la tercera edat, expressió piadosa per dir iaios i iaies. Alguns s'han quedat pel camí. Altres cuiden o suporten nets que demanen la lluna en un cove.

Malgrat els entrebancs, el balanç ha de ser positiu. Ningú ens prendrà les vivències, dolces i amargues, d'un viatge per un mar tempestuós de canvis econòmics, polítics i socials.

Gaudim de la vetllada! A consumir records i a brindar per un demà de salut i felicitat!