03 de desembre de 2019
03.12.2019

No sabem

02.12.2019 | 23:46

L'escriptor d'avantguarda conservava una carmanyola d'alumini una mica abonyegada que havia pertangut al seu pare. De tant en tant, li donava voltes entre les mans com a un objecte incomprensible. En certa manera, pensava, ell venia d'allà, d'aquella carmanyola tant com de l'úter de la seva mare, ja que el recipient havia constituït una presència tenaç durant la seva infància. La hi portava al seu pare a l'obra a l'hora del dinar, plena fins a les vores del guisat del dia: llenties amb patates, mongetes amb una mica de xoriço, fetge arrebossat, etc. Mai carn freda, malgrat el seu nom, carmanyola. Aquesta va ser una de les contradiccions a les quals el futur escriptor d'avantguarda va haver de fer front en els seus primers anys d'existència. Si la paperera era per als papers, el fruiter per a la fruita, i l'orinal per a l'orina, quin sentit tenia anomenar carmanyola a un recipient sense carn freda. Un dia li ho va preguntar a la seva mare.

– Tu ets idiota o què? –va ser la resposta.

Mai va tornar a manifestar en públic cap altre dubte lingüístic. Potser es va fer escriptor per resoldre'ls per si mateix. En qualsevol cas, va intuir de seguida que aquell objecte que ara, ja de gran, observava amb pietat i estranyesa, era una peça «realista». Va escoltar aquest terme per casualitat en un programa de llibres de la tele. El locutor el va usar per qualificar una novel·la a la qual es va referir amb poc entusiasme. Des d'aquell moment, el futur escriptor d'avantguarda rebutjaria tot el que estigués contaminat de realisme. És a dir, tot el que, d'una manera o altra, evoqués la carmanyola del seu pare, a la qual va començar a veure com el paradigma d'aquell nou concepte. Més que realista, aquell estri era el realisme.

Es va fer autor d'avantguarda per fugir del portaviandes amb el qual tanta intimitat va arribar a tenir. La mateixa paraula utilitzada per denominar-lo provocava un calfred estètic. A la mort del pare, però, el va recuperar, se'l va endur a casa seva, i passava hores observant-lo com si es tractés de l'artefacte més abstracte del món. No era capaç de traduir-lo al llenguatge diari perquè amb el temps havia niat en ell l'avantguarda més rabiosa que cabés imaginar. «No sabem res», es deia a la fi, i l'amagava de nou en un calaix del seu escriptori.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació