04 de desembre de 2019
04.12.2019
OPINIÓ

Els boscos d'oliveres

04.12.2019 | 00:25

El 1956 ha passat a la història de Catalunya com l'any del gran fred, glacial i durador, que va matar les oliveres. La gelada va prolongar-se massa, va cremar plantes i arbres i deixà paralitzat tot el territori. Aquell 1956 va ser el més gèlid de la història recent d'Europa per una glaçada que deixà tot el continent fet un gel.

El Turó de l'Home va arribar a 19º sota zero; Vic, a -17º; Girona, Barcelona i Sabadell, a 10º sota zero; Banyoles, a -14º. Un servidor tenia 9 anys quan el poble quedà sota els efectes d'un fred siberià, sec i constant. De l'1 de febrer (la nit de la candelera) al 20 tot el país quedà glaçat, encarcarat com un bacallà salat; la gent de l'interior no pogué anar a Barcelona i els d'arran de mar tampoc no podien moure's. Ningú podia sortir del poble. Un miracle prodigiós: tot Catalunya va estar d'acord que mai s'havia respirat una rispa extrema d'un fred tan polar.

Caramells de gel, estalactites lliscant de les canaleres de les cases i dels conductes d'aigua per regar els camps. Fins l'aigua del mar que porta sal es gelà i penjolls de glaç penjaven de les roques, un fet mai vist pels més ancians de Cadaqués. Els vidres interiors dels domicilis particulars quedaren glaçats i les fonts deixaren de rajar perquè s'hi havia fet un tap de gel a la boca; molta gent va romandre sense aigua corrent perquè les canonades rebentaren per culpa de l'augment de gruix de l'aigua en solidificar-se. Les relliscades pels carrers eren freqüents. Totes les basses eren pistes de gel i els nens ens divertíem tirant grans pedres per fer-hi forats. Els més atrevits caminaven per la superfície gelada. En alguna gorga d'aigua quieta s'hi va fer una capa espessa de gel i resultava molt bonic veure com regalimaven els caramells dels arbres.

Es van tallar precipitadament les oliveres i com que moltes vinyes ja s'havien abandonat, arreu plantaren pins de crescuda ràpida. En el meu poble, Arbúcies, era tan cabdal l'oli que hi havia quatre trulls a ple rendiment que convertien l'oliva en suc, un oli un xic àcid, però que ens agradava. Ara al 2019 hi ha un intent de recuperar oliveres endògenes i s'han poblat terrenys on abans hi creixien.

L'olivera, arbre mil·lenari, fins i tot en les Muntanyes Rocalloses que van del Canadà a Mèxic n'hi ha que freguen els 5.000 mil anys. La branca té un llarg simbolisme històric, Noé deixà l'arca quan un colom tornà amb una branca d'olivera al bec; els romans consagraven l'olivera a la deessa Minerva. En moltes cultures és la metàfora de la pau. És un dels arbres més antics conreats i ja en la prehistòria solien agrupar-les formant olivars. Les oliveres des de Turquia i Síria s'estengueren per totes les vores del Mediterrani.

Josep Pla, com a bon empordanès, en el llibre Collir Olives palesa la seva passió per aquest arbre de cos recargolat i parla del soroll que fan les olives quan cauen mansament i del seu color obscur i morat i de la llum radiant, frenètica de l'olivera quan les gira el vent. Per ell cap arbre guanya l'olivera en noblesa, cap altre el guanya en gravetat. Arbre evitern que viu en els terrenys de secà més misèrrims. Jo l'associo més a la tragèdia que a la poètica, en el tronc esqueixat de l'olivera hi veig una sacsejada dramàtica, sigui perquè un element extern, com un llamp, l'ha volgut partir en dos, o perquè el podriment interior l'ha anat corcant fins desmembrar-lo.

L'autor del Quadern gris, més d'una vegada m'havia comentat, enfadat, que l'Empordà és terra d'oliveres, ametllers i vinyes, i en la part més alta i muntanyosa, patates, i representava una insensatesa poblar-lo de pomers perquè no hi ha aigua per regalar-los, ni defenses contra les pedregades.

Com que passo dies de la setmana en un poblet preciós del Baix Empordà he pogut caminar pels boscos, per les grans extensions arbrades d'oliveres. La tradició marca que s'han d'abastar a partir del 20 de novembre, però el meu amable i amistós veí, en Narcís, va començar abans. Ell acostuma, si l'anyada és molt bona, a recollir més de 12 tones d'olives. Es calcula que 5.000 tones d'olives més o menys donen 1.000 litres d'oli. Algun dia he anat amb tota una colla a ajudar-lo i com que tinc el braç dret lesionat, atès que em vaig desconjuntar l'esquena, ell em fa plegar i sorneguerament em diu: El dia que els meus olivers aprenguin a fer olives farcides d'anxoves ja vindràs.

La manera com ara es despengen és molt més tècnica que la d'abans, quan només es feien servir les mans o la canya amb la qual es picaven les branques perquè caiguessin, ara nous estris faciliten la feixuga tasca, en primer moment el «vibrador» agita amb certa violència tot l'arbre desenganxant les olives i uns altres dos repassen les branques pentinant-les per si alguna encara roman a l'arbre, i si en resten són per als estornells, que sempre tenen fam. Les olives són premsades al trull, que va omplint les garrafes d'oli. Per l'Empordà encara hi ha algun trull que les esclafa de forma tradicional. L'amo de les olives vol que les seves no es mesclin amb altres, però en algun trull això és impossible.

Un olivarer murri em comentà que no entén massa bé els tractes que fa algun amo de trull perquè sense tenir oliveres tot l'any ven oli i es pregunta d'on l'obté.

Molts restaurants de Sicília ens oferien abans de l'àpat un panet i un rajolí d'oli, com un signe d'acolliment i hospitalitat. Aquest costum el trobem en altres illes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook