Cada any fa la sensació que el Nadal comença abans, fins al punt que en aquest ja veies decoracions nadalenques en plena castanyada/Halloween. Per no parlar dels torrons, al teu súper més proper des de mitjans d'octubre. El cas és que aquesta febrada pel més tradicional dels aquelarres familiars s'ha traduït també en la consolidació d'un fenomen que no és nou però s'ha tornat particularment inquietant: l'obsessió per vendre'ns pel·lícules nadalenques. Sempre ha existit, aquesta categoria, i ha donat peu a nombrosos clàssics d'ahir i d'avui. Però des de fa un temps, amb la irrupció de les plataformes de streaming, la producció de films específics sobre aquestes dates s'ha multiplicat fins a l'infinit i de fet les mateixes plataformes han creat un calaix per posar-les-hi totes. Mireu, mireu, és al·lucinant: hi ha (sub)productes per donar i per vendre, alguns dels quals amb aparença de ser una tortura digna de Saw. No compleixen els mínims exigibles a una ficció amb cara i ulls, però com que porten l'etiqueta del Nadal aconsegueixen tenir un espai propi en una oferta audiovisual per la qual pagues religiosament cada mes. Tot això revela, al final, una veritat que no per sabuda és menys esgotadora. Per cada ¡Qué bello es vivir! tenim un centenar d'apologies de la unitat familiar que converteixen la resolució de tot problema en un pretext per al moralisme exacerbat; per cada Gremlins trobem un fotimer de faules profundament puerils sobre infants o elfs que redescobreixen els valors nadalencs com a antídot d'angoixes irrisòries; i per cada Love Actually topem amb un grapat de sublimacions romàntiques que s'agafen als rols de parella tal com es concebien a l'edat mitjana. És per tot això que en aquestes dates, davant l'evident invasió de productes de bons sentiments altament tòxics per a la intel·ligència emocional, convé reivindicar les bones, sí, i sobretot les que ha acaben essent de Nadal sense pretendre-ho. I el seu principal exponent és La jungla de cristal. Està ambientada per Nadal, hi sonen nadales i hi apareix Santa Claus (d'acord, mort i amb una ocurrència escrita a la samarreta, però hi apareix), i malgrat que no és estrictament una pel·lícula «de Nadal», és la que millor representa la distància irònica dels que no odiem aquestes festes però tampoc les vivim com una escena de Midsommar. Si creieu que exagero, us convido a mirar qualsevol pel·lícula nadalenca de Netflix: si aguanteu més de cinc minuts, us acabarà semblant que l'aventura de John McClane al Nakatomi Plaza és molt més sostenible.
