05 de desembre de 2019
05.12.2019
Diari de Girona

Cap on va la dreta?

05.12.2019 | 00:30
Cap on va la dreta?

No va ser fàcil la Transició espanyola, que en el substancial va consistir en el fet que el règim franquista es fes l'harakiri per obrir pas a un sistema de llibertats democràtiques homologable amb Europa. Perquè es donessin les circumstàncies polítiques adequades van haver de confluir molts elements: la pressió dels demòcrates, l'aposta del PCE per la reconciliació, el paper de l'Església encapçalada per la desbordant personalitat del cardenal Tarancón, el pacte amb l'exili simbolitzat en el retorn de Josep Tarradellas, l'elecció per Franco com el seu successor del futur rei Joan Carles i no del favorit de la seva dona, Alfons de Borbó, la comminació de les potències occidentals i també, i no menys important, la construcció d'un pensament conservador prou digne i culte per tripular les dretes des dels privilegis i casernes cap a la democràcia.

En aquesta última operació, potser no massa ponderada pels historiadors, van treballar com a actors decisius els cadells del règim comandats per Adolfo Suárez –i el seu lloctinent valencià Abril Martorell–, als quals s'unirien moltes personalitats provinents del liberalisme professional –com Manuel Broseta Pont, per exemple–, nacionalistes i monàrquics moderats, i en especial els humanistes d'origen democristià, molts d'ells formats al voltant d'una publicació que va resultar decisiva en els moments més opacs del franquisme, Cuadernos para el diálogo, abanderada de «la resistència silenciosa», en encertada definició de Jordi Gracia. Va haver-n'hi altres com Triunfo –que s'obria a col·laboradors comunistes de molt prestigi com Haro Tecglen i Vázquez Montalbán– o Destino, fundada pels catalans afins a l'alçament nacional i que va anar virant de mica en mica com passaria, en general, amb els joves intel·lectuals del franquisme, en oberta rebel·lia cap a l'autarquia des de finals dels anys 50.

Tots aquells afluents van acabar en el gran partit riu del conservadorisme espanyol, el Partit Popular, no sense abans travessar diversos i perillosos deserts, des de l'enfonsament de la UCD als dubtes de Manuel Fraga o el fiasco d' Hernández Mancha. Hi va haver una etapa d'expansió dels populars en què, fins i tot, es va estudiar en els despatxos la idea de dissoldre el PP de Catalunya en el si d'Unió Democràtica –la formació de Duran i Lleida, seguint el model navarrès. Després es van endurir les posicions. L'atemptat d'Atocha va trasbalsar José María Aznar, que ja mai tornaria a llegir poesia llemosina en la intimitat. I els ulteriors intents de Mariano Rajoy per moderar el partit van ensopegar amb la gran tempesta de la corrupció que va assolar la seu del carrer Gènova i molts limítrofs.

En els temps més recents no hi ha hagut refundació del PP ni tampoc sorpasso dels liberals d' Albert Rivera. Els populars van apostar per la línia més a la dreta –l'aznarista– per reflotar el partit en el seu últim congrés però, curiosament, aquest posicionament els ha servit, no sabem per quins misteris, per resistir l'atac dels Ciutadans centristes però no per evitar l'hemorràgia dels nostàlgics del franquisme, la nova ultradreta a l'espanyola que encarna ara Vox.

I és en aquest context, amb Llatinoamèrica convulsa, amb el populisme trucant a les portes de les ràncies democràcies occidentals i amb la vella Europa del teló d'acer evolucionant de la dictadura comunista a una dictatova reaccionària, quan el partit conservador espanyol ha d'afrontar la que, segur, és la major cruïlla de la seva trajectòria política recent, la de tractar davant Vox, enfront de la Catalunya en flames i davant d'una hipòtesi de Govern d'esquerres. Es tracta d'un escenari altament inflamable i en què el llumí està a la mà del Partit Popular.

Aquests dies hem vist posicionar-se un grup d'intel·lectuals en favor d'un consens constitucionalista, i hem admirat, també, la reacció d' Angela Merkel al Bundestag per reprendre amb una emotiva defensa de la llibertat d'expressió dels gestos virulents d'una diputada neonazi. I recordem, de la mateixa manera, el paper de Winston Churchill confinant Eduard VIII i els seus deliris proalemanys.

Som a l'hora decisiva, quan de nou la societat espanyola necessita el coratge del seny. No es tracta de salvar el país que imaginem, el que cadascú desitja, sinó el sistema de llibertats, la democràcia com a escenari de la convivència entre diferents com ha recordat Merkel. I és aquesta la conjuntura davant la qual es troba Pablo Casado: o inflamar el discurs per col·lapsar la vida pública o mantenir-se al servei de la governabilitat per més que li facin mal les cares i les polítiques de l'esquerra a la qual s'oposa. Si, en efecte, el projecte de Pedro Sánchez es converteix en pur aventurisme, la història no li serà propícia; si, per contra, gairebé tothom respirarà alleujat.

Però per això, la dreta espanyola ha de fer un discurs més profund que el merament conjuntural de què disposa en aquests moments. Deixar anar llast del passat i apropar-se a la cultura, aquest camp de joc que cedeix en la seva totalitat a l'esquerra perquè aquesta el venci sempre, moralment, en les arts tant de l'ètica com de l'estètica. La cultura no com a luxe operístic, pintura de vernís o literatura de tapa dura, sinó com a principi de saviesa, l'únic que ens pot fer veritablement lliures i emocionalment humans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook