Ara que Vox comença a dir en veu alta el que no s'atrevien a dir els altres però que ho practicaven, podem dir que després de 40 anys de democràcia l'Estat no ha fet cap gest per a la reconciliació a Espanya. L'any 1956 el Partit Comunista d'Espanya va encetar la política de reconciliació nacional quan es va adonar que en les noves generacions hi havia fills de vencedors que es feien comunistes. Sandrine Lefranc amb relació a l'Argentina escriu que es va arribar a la conclusió que «no podrà haver-hi reconciliació sense el penediment dels culpables i una justícia fundada en la veritat». Nelson Mandela deia que cal perdonar «el que calgui perdonar, però sense oblidar». Miguel Ríos escriu: «Ningú està mort si algú l'anomena. Només l'oblit és la mort».

Cal fer un aclariment, si bé totes les víctimes tenen dret a ser plorades i enterrades, no és ètic afirmar que totes les víctimes mereixen homenatges. Aquí la distinció hauria de ser molt clara: només poden ocupar l'espai públic els lluitadors que combatien en el bàndol de la República i els lluitadors de l'antifranquisme.

Els culpables de la inexistència de gestos per part de la dreta cap a la reconciliació són molts, però en podem destacar alguns: l'exèrcit que encara avui es pot permetre el luxe de defensar Franco sense ser expedientats mentre els militars que defensen la constitució sí que ho són. Tampoc ha fet cap gest l'Església catòlica, que encara avui no ha criticat el seu paper en la gran croada nacionalcatòlica. Només el fet de mantenir un monestir a Cuelgamuros amb un feixista al capdavant ja és tota una declaració de principis. Però potser els més alts responsables de la inexistència de polítiques de reconciliació nacional de la dreta ha estat la judicatura. El Tribunal Suprem ha rebutjat tots els intents de reconciliació i amb ell el Tribunal Constitucional, darrera frontera de la impossibilitat de la reconciliació entre espanyols.

Violeta Friedman, una supervivent del camp d'Auschwitz, va presentar contra Leon Degrelle una demanda civil. L'Audiència Provincial de Madrid i el Tribunal Suprem van desestimar la demanda. Hi va haver un petit període quan el president del TC va ser Francisco Tomàs y Valiente, quan va redactar la sentència contra el criminal de guerra i general de las Waffen SS, Leon Degrelle, donant la raó a la víctima. Anys després, quan el 2007 el TC estava en mans de l'extrema dreta, va cometre una sentència on deia que negar l'holocaust és constitucional. I així estem. Les batalles es guanyen o es perden però les noves generacions tenen l'obligació de reprendre el fil de l'anterior i impulsar la història cap endavant. Els perdedors, els republicans, van reclamar la reconciliació. La dreta no la vol. Cal replantejar-se què fer. Mai es massa tard.