Laura Borràs és Urdangarín: tan alta com ell, tan xoriceta com ell -de moment, esclar, només en grau de presumpta- i amb els seus mateixos trapis. Jo crec que és fins i tot més corpulenta que l'Iñaki: vull dir que també podria jugar a handbol, però de defensa. No sé si Wad Ras té equip femení d'handbol, ara que les dones juguen a qualsevol cosa -fins i tot a fer política.
M'agrada veure com els periodistes subvencionats -amb El Nacional, com sempre, liderant la farsa- fan tots aquests escarafalls pels anys de presó que a Laura Trapis podrien caure-li. M'agrada veure com s'escandalitzen i com encenien les fogueres pel gendre del Rei o per la Gürtel. És aquest sentit de la justícia dels totalitaris, en què importa molt més qui comet el delicte que el delicte. Fan el mateix amb la Llei i amb la democràcia. Torra, Maduro, Morales.
Aquest és el país de frau i fireta que els independentistes ens preparen, és aquesta la màfia. Jo no sé per què es prenen tantes molèsties identitàries, si són pura picaresca espanyola. Hi ha una escena, molt famosa, al Lazarillo de Tormes, en què l'amo cec i Lázaro, pobres com les rates, es queden de sobte amb el botí d'un raïm. L'amo proposa al nano una manera de compartir-lo, per estar segur que no n'hi ha un que en menja més que l'altre: picaran alternativament dos grans cadascun. I al cap de poca estona el cec li diu: «Lázaro, engañado me has». I quan el noi, que efectivament l'estava enredant, prenent més grans cada vegada, intenta negar-ho i li demana per què l'acusa, l'invident li respon: «Porque yo comía las uvas tres a tres y tú callabas». L' Antich és el mort de gana que s'atipa com un lladre, i que si calla amb la Borràs, i s'escandalitza pels anys de presó que li poden caure, és perquè cínicament calcula les subvencions de més que podrà rapinyar pels serveis prestats, per les paraules comprades. Encara recordo els anys daurats en què a Catalunya hi havia tres màfies: Unió, Convergència i el PSC. L'Antich, llavors director de La Vanguardia, era el broker de les tres.
A Catalunya les festes no s'han negociat mai a la menuda. El 3% era només un folclore, una manera de parlar. Borràs, la Trapis nostrada, és només una anècdota en la gran trama. Ella que va anar a veure Felip VI revestint-se de qui sap quina superioritat moral, gosant de donar-li lliçons de tota mena; ella que parla de la dignitat de tots els catalans, com si cregués que pot encarnar-la; ella que es creu tan diferent d'Espanya i és una Lázaro qualsevol -de moment presumpta, però les escoltes telefòniques són prou clares-, vet aquí que palesa que el fet diferencial es redueix a una qüestió de percentatge.
Laura Borràs i la tropa que la precedeix, i la tropa que l'acompanya, s'han dedicat sempre a fer el mateix, i sempre amb la mateixa eficàcia. Durants els anys 20 hi hagué al Lower East Side de Manhattan un polític corrupte anomenat Fish Hooks McCarty, i cada matí s'aturava a l'església de St. James -a Oliver Street- per dir la mateixa pregària: «Senyor, dona'm salut i força, nosaltres robarem la resta». Hauríem de citar Fish Hooks com a precursor de Convergència, fundador en la distància.
I consti que jo, de la corrupció, no n'he fet mai cap drama. No m'han sentit mai criticar amb especial cruesa els casos que van poder-se donar en els governs dels presidents Pujol o González, ni tan sols he comentat, tot i que tinc algunes xifres que el marquès de Samaranch em confià, del que vam haver de pagar per tenir els Jocs. L'única corrupció és no fer bé la feina, la mediocritat, la inoperància. Si la cosa funciona, i funciona bé, jo no tinc res a dir: les qüestions d'estil - Ferrater ho diu- només amoïnen les senyoretes aficionades. Dit d'una altra manera: jo als GAL no els retrec l'existència sinó la ineficiència. I una part meva va entrar a la presó amb Barrionuevo i Vera.
Continuant l'argument, el que em sembla intolerable és la vulgaritat, la incompetència, la manca de talent i de capacitat. La distància que hi ha entre Pujol i Borràs, entre Macià Alavedra (en pau descansi) i Artur Mas o entre Lluís Prenafeta i la meitat d'un home que és Quico Homs no és de percentatge, com sí que ho és entre els pollastres: la distància és política, moral, estètica. Els primers feien Catalunya, els segons l'han destruïda; els primers tingueren una idea de país, els segons només l'oportunisme; i els primers, si robaren, que no ho sé, i no m'importa, ho consideraren un premi per la molta feina molt ben feta, i els segons han basat el seu tacticisme polític en la seva estratègia per mantenir els trapis. Fins i tot el poder, mantenir-se en el poder, ha estat una estratègia per aquests trapis, i ja no diguem la independència, que mai cap polític rellevant no se l'ha presa seriosament i només cal recordar que Puigdemont la volia canviar per unes eleccions autonòmiques per derrotar Junqueras -i Junqueras tibà la corda per estar segur que guanyaria Puigdemont- però al final com a tots els sonats els passa, al president fugat se li va escapar la situació de les mans i ara un és a la presó i l'altre fent el mico a Waterloo. Per no res, quin panorama! Quin gran paper d'estrassa!
Laura Borràs, Antich, El Punt Avui, etcètera. El que publiquen és el que esperen cobrar. Els trapis són la seva única vocació política. Si a Wad Ras hi ha equip d'handbol femení, la Laura acabarà comprant els àrbitres.
