05 de desembre de 2019
05.12.2019
Diari de Girona

Terra de santuaris

05.12.2019 | 00:30
Terra de santuaris

A la realitat social de Catalunya hi ha la presència dels santuaris als cims de les nostres muntanyes. És ben acceptada l'explicació de la idea original dels santuaris que hauria nascut, a la boira del temps antic, com un record del passatge que narra l'evangelista: la Mare de Déu se'n va anar de pressa cap a les muntanyes a visitar la seva cosina; és a partir d'aquí que el poeta Miquel Melendres reforça aquell record i diu que «a Maria li plauen les altures i l'afeixuga el pla perquè és alpinista dels cims de l'esperit». La sensibilitat popular, que es tradueix sovint en profundes estimacions, és ben independent del lligam personal que cadascú pot tenir amb la fe cristiana que, històricament, és qui va construir, donar vida i continuïtat als santuaris, aquests que ens han arribat fins aquí. S'ha fet evident que els santuaris –tant si són marians com d'altres dedicacions– han contemplat un augment del seu apreci, una diversificació de mirades envers les seves funcions, la seva oferta ha fet una inteligent adaptació, com ara en el servei d'acolliment i en el gastronòmic, i s'ha establert una adequació agraïda, obtenint així una merescuda presència sociològica.

Els nostres santuaris sempre han tingut una molt càlida atenció. Consti, com a exemple valuós, una col·lecció de monografies històriques que es va obtenir referent al tema: va ser als anys quaranta quan les Congregacions Marianes de Girona varen organitzar el «Certamen Literario» i un dels premis era dedicat al tema que tractem. Es va obtenir la història dels santuaris del Collell, els Àngels, les Salines, el Roure, el Mont, Montgrony i els Arcs.

Els santuaris, en el seu conjunt, són dipositaris de patrimoni paisatgístic de primer ordre, punt d'espiritualitat, de cultura popular, àlbum de sentiments excursionistes, arca de tradició, obertura social, en fi. Aquesta presència dels santuaris a la nostra geografia i a la nostra història tant social com personal forma ja part del desig de bon paisatge que tots portem a dintre. És l'esperit del qual Àngel Rodríguez Vilagran va voler deixar acta escrita en el seu llibre Maria. Trenta-un santuaris, amb detalls de cada història, fotos, goigs corresponents, a l'estil dels excel·lents historiadors del nostre costumari que saben mantenir viva la flama investigadora.

Els responsables i gestors dels santuaris tenen una noble càrrega de responsabilitat a l'hora d'atendre tanta concentració d'estimacions, amb diversificades motivacions dels seus nombrosos visitants addictes.

Però amb l'esplèndida història i actualitat que tenim als santuaris gironins, aquests últims mesos s'han pogut llegir notícies molt desagradables sobre el funcionament i servei del santauri de la Mare de Déu dels Àngels, al massís de les Gavarres, terme de Sant Martí Vell. La notícia històrica d'aquest santuari –extreta del llibre ja esmentat– parla d'una notable antiguitat del seu origen, església construïda l'any 1420, restauracions diverses, ampliació, i reconstrucció sempre que ha fet falta. I tot amb la bona fama de figurar entre els millors santuaris del país.

Volem creure que les decisions que cal prendre per reobrir Els Àngels no es faran esperar més, que ja porten un sospitós retard. Un santuari obert és signe d'amabilitat, una cara riallera de a institució que el manté obert. Quan un santuari és tancat, és tota una altra cosa que es pot arribar a dir llàstima i deixadesa impresentable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook