06 de desembre de 2019
06.12.2019
Diari de Girona

Rehabilitació o ruïna

06.12.2019 | 00:36
Rehabilitació o ruïna

Conec municipis a Catalunya amb un parc d'habitatges i edificis molt malmès en els seus centres històrics. En algun dels casos els darrers anys han col·lapsat molts d'aquests edificis i, en un cas concret, el darrer any se'n van esfondrar prop de quaranta. Resulta també que la ruïna física comporta la ruïna social en forma de desertització i de degradació de les condicions d'habitabilitat.

Sovint em pregunten com és que a Girona això no passa o si passa és de manera molt residual i insignificant. La resposta és sempre la mateixa. Cal una política de rehabilitació i calen incentius per a la rehabilitació. Cal una col·laboració molt estreta entre el sector públic i el sector privat i és indispensable que els privats arribin on les administracions no poden acabar d'arribar.

L'alternativa és molt senzilla: Rehabilitació o ruïna. I la rehabilitació requereix compromisos pressupostaris molt potents i reiterats i només el procés acumulatiu des de fa quatre dècades fins ara permet mostrar uns resultats acceptablement raonables en el cas de Girona.

Sense aquests compromisos solidaris entre administracions i entre les administracions i els particulars el panorama que tindríem actualment seria d'autèntica desolació.

No és gens difícil d'imaginar com estarien la majoria de les cases del Barri Vell de Girona si des de 1983 i amb una rigorositat sistemàtica no s'hagués desplegat el Pla Especial i els particulars seguint l'estela marcada per l'operació de les cases de l'Onyar i els atractius generats per la creació de la Universitat no haguessin invertit en la rehabilitació de les seves cases. He insistit diverses vegades que almenys fins ara a Girona no hi ha hagut gentrificació i expulsió de la població originària i que el procés de rehabilitació del centre històric s'ha fet de manera compatible amb aquesta població.

Deixem de banda el sector privat i fem només un repàs de les intervencions de rehabilitació d'edificis històrics públics que s'han recuperat i destinat a usos diferents als que tenien abans de la seva rehabilitació.

No hi hauria Escola Municipal d'Art i Centre Cultural de La Mercè si no s'hagués aturat la ruïna del vell casalot de l'antic convent de la Mercè abandonat un cop va deixar les seves funcions d'Hospital Militar. L'antiga Universitat era una simple façana i una ruïna fins que la nova Universitat va propiciar la rehabilitació com a rectorat de l'edifici de Les Àligues. L'antic convent de Sant Domènec seria també una ruïna si un cop va deixar de ser la seu del Govern Militar no hagués esdevingut després d'una rehabilitació integral la seu de la Facultat de Lletres.

L'antic convent dels Caputxins va resistir les escomeses del temps i de l'abandonament gràcies a ser durant dècades l'Institut d'Ensenyament Mitjà fins a deixar pas a les instal·lacions de l'Arxiu Municipal de Girona i del Museu d'Història de la Ciutat. L'antic convent del Carme ha acollit successivament i simultàniament també la seu de la Diputació Provincial i del Govern Civil. L'antic convent de Sant Josep que durant un temps va ser Delegació d'Hisenda ha esdevingut l'Arxiu Històric de Girona. Podríem anar continuant i situar en aquest llistat l'Alberg de joventut, la facultat de Pedagogia a l'antic Seminari, les instal·lacions de l'Ajuntament repartides entre el seu edifici històric i els espais de l'antic Hotel del Centre, el CaixaForum a La Fontana d'Or, el Museu d'Arqueologia a Sant Pere de Galligants, el Bòlit a Sant Nicolau.

I naturalment no ens podem deixar, amb un impacte fonamental a la geografia urbana de la ciutat, el complex cultural i administratiu que ha permès reconvertir l'antic Hospici en Casa de Cultura i l'antic hospital de Santa Caterina en un edifici administratiu de primer ordre que pondera i subratlla l'abast i l'envergadura de l'administració territorial de la Generalitat de Catalunya.

La diferència entre el Barri Vell de Girona i molts altres barris vells d'altres ciutats de Catalunya és que fa quaranta anys que s'hi fan polítiques de rehabilitació amb un equilibri, un cercle virtuós dirien alguns, entre la inversió pública i la privada.

Sembla del tot evident que si no hi ha rehabilitació en edificis antics el resultat final és la ruïna.

Tot això ve a tomb de la polèmica generada per la proposta de fer una rehabilitació de l'edifici de l'antic Odeon i de la Casa Carreras a les escales del Seminari. L'estabilitat de l'edifici mentre va acollir una fusteria i un taller de cromats era més aviat molt precària i les dues activitats és molt probable que no complissin les normatives actuals.

Ara la situació un cop visitat els edificis en qüestió és que o hi ha una intervenció rehabilitadora o ens caurà per barret la Casa Carreras i arrossegarà la totalitat de l'edifici.

Des del meu punt de vista el debat que ha generat el projecte de destinar l'edifici rehabilitat a uns usos de restauració és ara del tot secundària. Les activitats que haurà d'acollir s'hauran d'ajustar a la normativa vigent i a les ordenances del pla especial, però un cop determinades aquestes condicions el millor que li pot passar a l'Odeon és que hi hagi un particular disposat a invertir-hi i jugar-se-la perquè altrament l'Odeon és dels pocs casos en els quals la ciutat més aviat que tard podria lamentar un ensorrament accidental però previsible.

Sobretot perquè no sembla que hi hagi possibilitats i disponibilitat per fer una operació de compra per part d'alguna administració amb voluntat de dedicar-ho a algun ús d'equipament públic.

Sigui quina sigui l'activitat que s'hi desenvolupi és força raonable que l'Odeon tingui una sortida d'emergència i que aquesta sortida ho sigui simultàniament de l'Odeon i de la Diputació aprofitant justament que l'androna en qüestió és en realitat el perllongament previst del carrer del Sac.

Si el dilema és rehabilitació o ruïna, no hi ha dubte que l'opció correcta és rehabilitació. Tota la resta és discutible, però això no.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook