Està perfectament estudiada la jugada d' Ada Colau de fer canvis importants en el preu del transport públic metropolità. Els riscos i els beneficis. Sobretot els beneficis. La jugada parteix de la premissa que no pot rebaixar el preu de tots els títols perquè el transport públic metropolità és molt deficitari. Encarida i convertida la T-10 en un títol per cisar turistes i gent de comarques, calculen que permetrà compensar la importantíssima rebaixa del títol mensual que afavoreix fonamentalment els barcelonins. Els seus votants i administrats, vaja!
Els comuns mai s'han amagat que el seu interès i la seva mirada del món és exclusivament barcelonina. En canvi allò que ara s'anomena territori com qui parla de l'ovella ripollesa -abans dit províncies- per a ells és políticament irrellevant. I ara, associats amb el PSC, aquesta convicció és encara més ferma perquè aquest partit també té el seu graner electoral a l'àrea metropolitana. Els comuns són metropolitans practicants de naixement i per convicció, mentre que el PSC cada dia ho és més perquè el procés independentista l'ha esquifit en moltes comarques on abans era fonamental.
La renúncia a Catalunya dels governants de Barcelona, que té un símptoma en aquest canvi del preu dels títols del transport, no és nova però l'ha accentuat el procés independentista. I té un cert suport sociològic. El d'aquell barceloní classista que pràctica una certa xenofòbia envers la gent de la perifèria a qui acusa de ser una mena de plaga de tèrmits que provoca la majoria dels mals del país i de la seva ciutat. No és una actitud nova. Sempre hi ha hagut un reducte de barcelonins de dretes i de l'esquerra arrogant que consideren que la gent de comarques són els que han destruït la seva Barcelona cosmopolita (segons la seva visió del cosmopolitisme). I ara estan absolutament terroritzats perquè a les dues darreres eleccions (generals i municipals), a la capital catalana el partit més votat ha estat ERC. Aquests classistes temen que aquella enyorada Barcelona del cosmopolitisme de color sèpia acabi essent, sociològicament, una terra de purins.
