Avui fa una setmana que vaig desdejunar, com faig sempre, amb el Diari de Girona damunt la taula. Portada: «La Diputació de Girona valora cedir un pati a l'amo del vell teatre Odeon de Girona». Subtítols: «El propietari de l'edifici, Miquel Casals, sol·licita ocupar l'espai per fer-hi una terrassa i una sortida d'emergència» i «El grup Köning obrirà un restaurant en aquesta finca situada al cor del Barri Vell, a les escales de la pujada de Sant Martí». A la informació signada per la redactora Raquel Gironès es podia llegir que l'esmentada petició s'havia fet «amb la finalitat de poder situar una sortida d'emergència i algun altre ús relacionat amb l'activitat», segons li fou confirmat per l'administració esmentada, però s'estava de dir que l'altre «ús» era (i és) que el futur restaurant «pugui tenir terrassa». D'això el mateix Casals n'haurà dit sempre «privatització» de l'espai públic, atès el seu tarannà antisistema. Fins i tot, recordava la periodista, l'organització política juvenil La Forja del Gironès, coneixedora de les intencions economicistes de naturalesa neocapitalista que s'amaga darrere del pregaratore d'en Casals, van okupar al setembre de manera simbòlica l'antic teatre com a mostra de rebuig a la possible transformació del local en un negoci de restauració.

El ciutadà Miquel Casals surt a internet per dos motius bàsics. El primer, per haver estat acusat de pertànyer a la banda terrorista Terra Lliure, la qual cosa fou provada en el judici malgrat que ell sempre ho negà i encara avui ho nega; haver-se'l detingut disposant d'un revòlver adquirit a Andorra després d'anar-se'n a l'exili; condemnat a dos anys de presó i finalment indultat a petició de l'Audiència Nacional per inexistència de víctimes en els atemptats de la banda, ésser ben pocs el danys materials inventariats i no percebre risc que tornés a actuar. Ell mateix té declarat que «els petards se'ls feia un mateix» i que, efectivament, va fallar en dues ocasions en l'intent d'enfonsar l'antiga reproducció d'una caravel·la de Cristòfor Colom amarrada a Barcelona, actes que ell qualifica de «simbòlics» (!) al digital Vilaweb.

El segon motiu substancial del per què Casals surt a internet és per la seva amistat amb Carles Puigdemont -potser els va presentar l'avui senador espanyol i membre de l' establishment del Regne d'Espanya, l'excel·lentíssim senyor Josep Maria (Jami) Matamala, la minyona que passa l'aspiradora a l'emblemàtic edifici de la República de Catalunya a l'exili situada a Waterloo- i perquè, ves per on!, donat el mateix origen de les seves respectives esposes, celebren junts el cap d'any. Això no l'impedeix reconèixer que quan ell anava a cremar i destruir símbols, com ara la bandera espanyola o la caravel·la, Puigdemont era «un pacifista». O dir que l'antic president «es planteja la vida com un jocs d'escacs» fins afegir que el d'Amer «acabarà vivint en un pis», que allò que l'importa «és fer diners», i que si «els de la presó estan bojos per sortir, el de l'exili està boig perquè li donin un sou», concloent amb un «això acabarà com el rosari de l'aurora». Expressions, aquestes darreres, que es troben en converses mantingudes amb en Víctor Terradellas, sospitós d'haver desviat uns dos milions d'euros de fons públics cap a la causa independentista i que la filtració de segments del sumari que se l'instrueix ha donat a conèixer.

Qui temps enrere, en la seva joventut, va creure en l'escriptor i polític britànic Edward Bulwer-Lyton -«Les revolucions no es fan amb aigua de roses»- i molt més, segurament, en els dogmatismes marxistes, leninistes i trotskistes que tan mal han fet a la humanitat sencera, posem per cas, té tot el dret del món de sol·licitar de la Diputació que li cedeixi l'espai descrit al començament d'aquesta columna, però la Diputació té l'obligació de dir-li que no.

La diferència entre qui demana la cessió i qui ha de decidir es troba a la llei espanyola, per més inri: a Casals l'empara el dret constitucional que reconeix la llibertat d'empresa en el marc de l'economia de mercat; a la Diputació l'obliga a justificar profusament el per què un espai de titularitat pública es cedeix per a benefici econòmic del peticionari. Mira que maco: entre independentistes es dona el joc i aquest es regula per la Constitució Espanyola. En volen més?