Xavier Domènech destacava fa mesos en una entrevista la importància del polític que tens a davant quan arriba el moment de dialogar, de teixir estratègies, de construir quelcom. No és el mateix tenir un paio d'una rigidesa pètria que tenir algú de tarannà flexible. Constatava, massa tard, que sigui quina sigui la ideologia, el més important és la intel·ligència de l'altre. Segons com, la trobada pot derivar en un diàleg que rodola creativament, malgrat les discrepàncies que hi pugui haver, o en una discussió agre o, fins i tot, pot acabar en baralla. Ja no hi haurà contrincants, sinó enemics. Si els contrincants són de nivell tirant a baix, la baralla pot acabar fàcilment en ball de bastons. Vet aquí la importància de qui hi ha a l'altra banda. Si la intel·ligència escasseja ràpidament apareixerà una paret, un mur, i les possibilitats de comunicació es desfaran com quatre flocs de núvol en plena tramuntanada.
A menys intel·ligència, més difícil és iniciar res. El problema rau en el fet que, quan parlem de política, no es pot triar contertulià perquè ve determinat per les urnes, o sigui, per qui ha sabut nedar millor en les aigües tèrboles de l'ascens al poder dins de cada formació. Hi ha candidats intel·ligents i candidats justets. N'hi ha de flexibles. N'hi ha d'integristes recalcitrants. N'hi ha de generosos i n'hi ha d'egoistes. N'hi ha de trempats i hi ha un estol de ximplets que fa por. N'hi ha que estan convençuts que tenen la raó. N'hi ha de disposats a posar-ho tot damunt la taula. N'hi ha d'íntegres i de corruptes. I n'hi ha de baliga-balaga. Gent amb la consistència d'una gota d'aigua, amb la profunditat d'un paper de fumar. N'hi ha de prepotents i vanitosos. Alaba't ruc, que a vendre et duc, deia la meva àvia. Ai, com enyoren alguns l'alternança perduda. O comencen a revisar el personal o no hi haurà qui engegui res.
