No he llegit els llibres de l'economista Thomas Piketty -ha venut més de dos milions d'exemplars d' El capital al segle XXI-, però m'interessa el que diu, o més aviat em produeix curiositat. Piketty ha assessorat el Partit Laborista britànic de Corbyn i també els dos últims candidats socialistes francesos, Hollande i Hamon (aquest últim, no ho oblidem, va obtenir uns resultats desastrosos que no van arribar a el 7% dels vots). Però tot i així, Piketty és un dels economistes més admirats i respectats arreu del món. La seva obsessió per combatre la desigualtat i per frenar l'acumulació de capital dels molt rics em sembla transcendental en un moment com aquest de descontentament i d'incertesa social (només cal veure el que està passant a Xile i el que ha passat amb els Armilles Grogues a França). I el seu interès per desenvolupar una economia que permeti la redistribució de la riquesa resulta, en principi, interessant. Així que he llegit entrevistes i he reflexionat sobre les seves propostes. I el resultat és que no he entès com pretén Piketty fer reals les seves iniciatives, que sonen molt bé i semblen meravelloses, però que no resisteixen -em temo- una mínima comprovació empírica (en el meu cas, amb una calculadora i amb la boina de Josep Pla i la seva famosa pregunta en veure la il·luminació nocturna de Nova York: «I tot això, qui ho paga?»).

Vegem. Piketty està convençut que s'ha d'imposar un impost molt elevat -d'un 90%- al patrimoni de les grans fortunes. I amb els beneficis d'aquest impost, Piketty proposa lliurar una herència de 120.000 euros a tots els ciutadans en el moment de complir 25 anys. La proposta, per descomptat, sona molt bé. Qui no voldria rebre 120.000 euros, just quan s'està a la flor de la vida -com dirien els poetes romàntics- i quan es poden realitzar tots els somnis? Però aquí és on la freda àlgebra moral de Thomas Piketty es fa miques perquè xoca amb les veritats elementals de la naturalesa humana. Piketty suposa que el ciutadà que rebi aquests 120.000 euros els invertirà assenyadament a comprar una casa o en estalvis bancaris o en finançar alguna classe d'activitat productiva (una empresa, un negoci, una botiga, una start-up, coses així). És a dir, que l'afortunat posseïdor d'aquests 120.000 euros seguirà aixecant-se a les 7 del matí per anar-se'n a treballar en qualsevol dels molts i ben remunerats treballs que li ofereix la societat actual. Amb aquests 120.000 euros assenyadament invertits en estalvis o en hipoteques, el nostre bon ciutadà se n'anirà a treballar a un supermercat a canvi de 900 euros a el mes, o acceptarà gustós un lloc de becari que potser li permeti cobrar -amb molta sort- uns 500 euros mensuals. I aquest jove -o aquesta jove- sortirà feliç del seu treball, deu o dotze hores més tard, perquè tindrà 120.000 euros al banc i ja podrà considerar-se un feliç propietari que ha rebut de l'Estat el mínim vital a què tenia dret. I per descomptat, Piketty no imagina les diabòliques temptacions que sentirien molts dels posseïdors dels 120.000 euros: cotxes de luxe, botigues de Vuitton, hotels de cinc estrelles, festes interminables a Eivissa, festes gargantuesques, nits i més nits en els casinos, etc., etc. No, Piketty imagina que tothom, als 25 anys, era igual que ell: un noi aplicat, estudiós, ordenat i responsable.

I ara passem a les xifres. A Espanya hi ha 717.000 persones que tenen 25 anys. Suposant que els corresponguin aquests 120.000 confiscats a les grans fortunes, la quantitat a repartir -si la calculadora no em falla- és de 86.040 milions d'euros. I ull, perquè a l'any següent, quan la nova generació compleixi 25 anys, aquests 86.040 milions hauran de ser abonats de nou, de manera que la xifra a distribuir haurà arribat als 172.080 milions d'euros.

Seguim amb els càlculs. Quants milionaris poden finançar amb el 90% del seu patrimoni aquestes quantitats? Mil milionaris? Deu mil? Cinquanta mil? I quin patrimoni han de tenir aquests milionaris per poder finançar aquestes ajudes? Perquè se suposa que el patrimoni dels milionaris anirà disminuint a mesura que se'ls vagi aplicant l'impost, de manera que els ingressos estatals es reduiran cada any mentre que les despeses romandran inalterables.

Amancio Ortega té un patrimoni de 68 mil milions d'euros. Perfecte. El primer any de la distribució de l'herència Piketty, l'impost del 90% permetria obtenir 60.000 milions d'euros, amb els quals es podria pagar un 80% del total de l'assignació (espero no marejar ningú amb tantes xifres). Però a l'any següent, el patrimoni d'Amancio Ortega hauria quedat reduït a un 10%, de manera que el que es podria obtenir amb l'impost seria una desena part del total. I així successivament. I ara, quants milionaris com Amancio Ortega hi ha a Espanya? Deu? Cent? Mil? Deu mil? Ho sento, però a mi no em surten els comptes. És a dir, que la solució del brillant i admirat Piketty -per bonica i falaguera que sigui- sembla més aviat un absolut disbarat.