En el mig del caos imperant, on regnen la desinformació i la propaganda, tenen lloc alguns actes públics realment notables, on encara es mantenen el rigor i l'objectivitat. Per fortuna, encara hi ha a qui, enmig de les tenebres i el soroll, no se li esmussen els sentits i hi segueix veient clar. Un d'aquests actes fou el dinar solidari organitzat per l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona de fa pocs dies, en el qual Javier Solana, exsecretari de l'OTAN i conegut d'antuvi com a «Mister PESC», va pronunciar la ponència Un mundo en evolución: retos políticos, económicos y sociales. Solana, que volia ser presentat com a professor (car d'origen és catedràtic de física de l'estat sòlid a la Universitat Autònoma de Madrid), va presentar als assistents una panoràmica magistral de la situació politicoeconòmica del món en les darreres dècades.
Actualment, ens diu el vell professor, el capitalisme no té rival, i s'ha quedat «sol», com resa el títol del darrer llibre de Branko Milanovic, economista expert en desigualtat. La caiguda del mur de Berlín, de la qual ara se celebra el 30è aniversari, i la descomposició subsegüent de l'URSS van deixar Estats Units com a única superpotència. Tanmateix, s'alça davant seu un antagonista formidable. Les causes de l'ascens del gegant xinès venen de lluny. Fou Deng Xiaoping, de qui Solana destaca la gran intel·ligència, qui va posar les bases per a l'enorme desenvolupament posterior del país, que malgrat una certa desacceleració no deixa d'impressionar. Els signes de l'auge (imparable?) del Regne del Centre són múltiples: la Xina té cada any més graduats en ciències que tota la resta del món junts, i quatre vegades més que els EUA. No és casual que només la Xina, i concretament Huawei, estigui en condicions de desenvolupar la tecnologia 5G, i d'aquí que s'hagi convertit en l'enemic a batre per al president Donald Trump. Que la Xina acabi essent democràtica depèn de si abans podrà controlar-ho tot. Mentrestant, Trump va en contra de tota institucionalització internacional, perquè li fa nosa i perquè se sent òbviament més fort en el cos a cos directe entre estats. En aquesta tessitura, actuarà, si cal, sancionant els seus adversaris, i no es pot excloure que ho acabi fent a Alemanya, gran exportador de cotxes i per tant un rival en termes econòmics, si aquesta acaba col·laborant amb l'esmentat enemic.
Però les vergonyes dels estats han quedat a la llum durant els últims anys. Davant del que Solana anomena la Gran Crisi, les limitacions de l'acció estatal són més que evidents. Els populismes actuals són fills d'aquesta relativa incapacitat estatal, i tipus com Nigel Farage (a qui Solana descriu com un Le Pen a l'enèsima potència) en són el fruït. Però és que en la crisi els més rics han esdevingut més rics, i els pobres, més pobres. Els estats, sentencia el professor, només poden garantir els béns col·lectius, la pau i la seguretat, si van junts. Els estats, si volen seguir essent sòlids, han de col·laborar.
