Quan penso en l'independentisme, em sembla retornar al segle XIX, em sembla sentir el Nabuco de Verdi que es va convertir en una espècie d'himne del nord del que avui és Itàlia contra l'imperi austro-hongarès. Recordo unes imatges (no sé si d'una pel·lícul.la o d'un reportatge) en que es veia gent pel carrer cantant els cors de Nabuco, la gent obria les finestres quan els sentia passar i alguns sortien de casa per ajuntar-se als cantants. Itàlia encara no era Itàlia però els de la part nord de l'actual Itàlia es van revoltar contra l'imperi austrohongarès, que ocupava el seu territori. Eren èpoques de moviments nacionalistes, de creació de les nacions europees d'avui. Però per entendre el present s'ha de tenir en compte que després d'aquell esclat nacionalista que va dibuixar les fronteres dels nacionalismes a finals del segle XIX i principis del XX, Europa va viure un dels períodes més terribles de la seva història, marcat per les dues grans guerres i per les seves conseqüències. Avui crec que ningú s'atreveix a discutir que les dues guerres les van provocar els nacionalismes.

Les guerres van ser devastadores i va ser llavors, quan estàvem pitjor, que alguns homes amb visió de futur van impulsar políticament el que alguns intel·lectuals feia anys que preconitzaven des de la cultura quan parlaven de cultura europea. Ara tocava als polítics actuar per tal que no es repetissin mai més unes guerres tan cruentes. El projecte va tenir com a «pares» uns polítics que van tenir un paper fundacional en l'establiment de la Comunitat Europea del carbó i de l'acer primer i la Comunitat Econòmica Europea després. Ells van posar les bases de l'actual Unió Europea. Entre ells destaquen l'alemany K. Adenauer, l'italià A. De Degasperi i els francesos J. Monnet i R. Shuman, als quals cal afegir l'italià A. Spinielli, autor del Manifest Ventotene, considerat el primer pilar del federalisme europeu i inspirador d'un projecte de Tractat de la Unió Europea el 1984. Des d'aleshores ençà s'ha avançat a poc a poc en la creació d'Europa. El segle XXI, amb la globalització i la digitalització creixent que està transformant de forma profunda les nostres societats, és el segle de les aliances, del multilateralisme. Els progressistes pensem que estem davant una nova societat en què els nacionalismes haurien de deixar pas a les federacions. No és obvi que són els populismes, de Trump a Bolsonaro o els brexiters, els qui ataquen directament tant les aliances com el multilateralisme i volen retornar als nacionalismes excloents? Els nacionalismes són una reminiscència del segle XIX, el federalisme i en el nostre cas més Europa (federal) és el futur.

Ho he volgut recordar ara que estem davant d'una nova etapa a la UE amb un nou equip de govern i uns objectius que ens allunyen de l'etapa d'austeritat que va marcar l'anterior direcció. Sort vam tenir de Draghi, que al capdavant del banc europeu va salvar moltes coses. Ara la nova direcció ha d'afrontar el Brexit però també la definició d'una nova política de seguretat i immigració comuna, un enfortiment de l'economia conjunta (pressupost, fiscalitat etc.), desenvolupar els pilars socials, un pla integral de lluita contra el canvi climàtic (El Green New Deal), etc. Tot plegat, Europa amb la nova direcció, esperem que s'enforteixi i que sigui capaç de jugar el paper que li correspon. Al Parlament Europeu hi ha un ampli suport al programa de la nova direcció, un suport superior al que va tenir l'anterior direcció, que hauria de permetre que el programa es pugui desenvolupar. Els animo que deixin idees del passat i posin el seu esforç a construir l'Europa federal que representa el futur. Per això proposo que Catalunya (la taula de partits que s'hauria de reunir aquesta setmana) faci una proposta de reforma federal d'Espanya com a aportació al repte que els he proposat. No cal dir que seria concordant amb una àmplia majoria de catalans que donen suport a un acord amb Espanya que aclareixi les competències, doni competències exclusives en llengua i cultura i millori el finançament. Repeteixo el que deia en el darrer article, estic convençut que si des de Catalunya els partits fessin una proposta de reforma federal, tindria possibilitats d'èxit perquè l'esquerra (i la majoria de grups minoritaris) li donaria suport i, essent una proposta de Catalunya, la dreta espanyola tindria difícil rebutjar-la. Tindríem una possibilitat de reforma que hauria d'incloure molts temes, no solament el territorial (que hauria d'incloure la reforma del senat), sinó d'altres com la relació amb una UE que cada cop tindrà més competències.

Mentrestant alguns temes socials es mouen positivament, com el cas de la sentència sobre els riders i l'economia de plataformes. Les plataformes són empreses que usen les noves tecnologies per donar treball, com Go, Delivery o Amazon però també Uber o altres. Als que hi treballen els donen la feina en una app pròpia, els controlen el temps i totes les condicions i no els volen tenir com a treballadors, els demanen que siguin «autònoms» (falsos autònoms deien molts). Després de diferents sentències sobre si eren treballadors assalariats o autònoms, els tribunals han confirmat que són assalariats i que les empreses els han de tenir a les seves plantilles. És una bona notícia, unes persones que treballen en condicions completament marcades per les empreses, que decideix quan els dona treball i quan no i que determinen les condicions com l'han de fer, no són autònoms, són empleats de l'empresa, han de cotitzar a la SS i tenir-los en nòmina. Parlant sobre el treball del futur en un seminari de la fundació Campalans, en una sessió dedicada al tema, dèiem que havia de ser així i avui els tribunals ho han confirmat pel bé dels treballadors i els seus drets. En un futur potser caldrà una regulació específica, però de moment s'ha aconseguit fer valdre els drets dels treballadors. Ara cal que s'apliqui.