De tan acostumats que ens preguin per imbècils... acabem, a vegades, semblant-ne. Més enllà de la política, que reparteix rodes de molí com si fossin hòsties sagrades, el poble -o una bona part per ser més precisos- s'empassa gustós les garrofes a palades: com la que va deixar anar, dijous passat, a mig matí i amb alegria, el rector de la UdG, Quim Salvi, davant del claustre que va aprovar la seva gestió: que el Parc Científic i Tecnològic de Girona és un «model d'èxit».
Tan modèlic ha estat el projecte que fa uns anys el parc va entrar en concurs de creditors en ser incapaç d'assumir un deute de 42,3 milions d'euros i va acabar en liquidació, com els passa a algunes botigues de sabates. Recentment, la Fundació Institut Català de Recerca de l'Aigua, amb seu al parc, que es finança amb fons públics i que té en la UdG un dels patrons, pagava 1,5 milions d'euros per conservar l'edifici H2O, que d'alguna manera ja era una mica seu. «Hem perdut més de 3 milions d'euros amb la part subhastada de l'edifici H2O, però és molt positiu que qui l'hagi adquirit sigui l'ICRA», va dir Salvi, i vostès jutgin.
Durant una bona colla d'anys, fenòmens de les finances i de la gestió pública -polítics, empresaris i acadèmics, entre ells- van consentir l'abocament de milionades d'euros per la claveguera, però ningú no ha donat la cara per aquesta lapidació de recursos públics, de les més salvatges de la història recent de la Girona que enamora. Antològica devia ser la festa entre els membres de l'escamot ensorrador del parc, el juny passat, quan el jutjat mercantil que instruïa el concurs de creditors va sentenciar que era «fortuït» i que, per tant, ningú no n'havia de respondre, excepte els contribuents que paguem i combreguem.
Malgrat tot, però, al Parc Científic hi ha instal·lades centenars d'empreses que prosperen, que creen ocupació, que innoven, que gestionen bé, que no parlen ex cathedra i que responen dels deutes quan en tenen.
