08 de desembre de 2019
08.12.2019

Els camins de la literatura

08.12.2019 | 06:00

La literatura t'acosta als lectors de maneres diverses i per camins insospitats. Alguns se senten reflectits en els teus llibres, s'identifiquen amb els personatges o troben complicitats en les seves peripècies vitals. És una experiència estranya i agradable alhora, perquè culmina el procés creatiu i estableix un diàleg entre el llibre, el lector i l'autor. Això passa sobretot quan et conviden a clubs de lectura o, fins i tot, per Sant Jordi, quan algú se t'acosta per fer-te saber el seu parer.
Però en alguns casos sorgeix un component emotiu que fa aquest contacte encara més profund i estableix un lligam especial amb el lector. L'any 2007 vaig publicar la novel·la Cabells de Medusa, en la qual parlava, entre moltes altres coses, d'una serp formidable, llegendària, que es passejava pels boscos del Puigcalent de Regencós. Era una història que havia sentit explicar a casa i que vaig reproduir literàriament. Un dia va sonar el telèfon i un senyor molt emocionat em va dir: «Noi, jo l'he vista, aquesta serp!». Vam estar xerrant molta estona: em va explicar que feia anys que havia marxat de Regencós, però que hi havia passat quaranta anys de la seva vida, en un mas, i que l'havia fet molt feliç llegir aquelles pàgines. Al cap d'uns dies, va sonar el timbre de casa: davant meu, aquell mateix senyor de la trucada. Tot parlant, vaig saber que en Conrad Curanta era molt amic del meu avi: me'n va explicar aventures compartides, d'infantesa i de joventut, em va dir que m'hi assemblava, ens vam abraçar en silenci. No ens vam tornar a veure més: es va morir al cap de poc.
Deu anys més tard i després de diversos llibres, vaig publicar Proses reposades. En un dels capítols evocava la meva primera escola i la meva primera senyoreta. Eren records d'una sala enorme, freda, amb sostres altíssims; d'un pati sembrat de perills i aventures; d'una grisor aclaparadora i monòtona. Jo tenia cinc o sis anys i només aquella senyoreta dolça, pacient, que em semblava tan alta i tan guapa, m'oferia seguretat i donava color i sentit a aquell món hostil. Era el seu primer destí com a docent i al cap de poc la van enviar a una altra escola. Van passar els cursos, els anys, fins a quaranta-cinc, i no la vaig veure mai més ni en vaig saber res més. Però un dia aquella mestra va llegir el meu llibre i, sorpresa i commoguda, es va posar en contacte amb mi. La senyoreta Leonor i jo ens havíem retrobat i reconegut a través de la literatura, la qual cosa és com un petit miracle que no deixa de meravellar-me.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook