Tothom és fill d'algun indret i tothom conserva i alimenta, en graus diversos, un sentiment d'identitat local que condiciona la visió de les coses. Podem repudiar algunes o moltes particularitats que veiem al nostre poble o ciutat, però tot sovint també experimentem per sort l'orgull de pertinença i fins i tot arribem a creure, erròniament, que defectes i virtuts que ens acompanyen són específics de la nostra realitat més propera. Per això és tan delicat de jutjar els sentiments locals, i per això és tan difícil d'entendre a vegades el que passa sota de cada campanar.

Per exemple. Llegeixo que es torna a remoure, sortosament, el tema de la retirada de determinats monuments franquistes. Ja n'era l'hora, és clar. Però, més d'un cop, la resistència local adquireix un caràcter numantí que, vist des de fora, sembla incomprensible. Ara mateix, tot fa pensar que, per fi, la nova llei de memòria catalana que s'aprovarà d'aquí a unes setmanes permetrà que es retiri d'una vegada per totes el monument que hi ha a Tortosa, al mig del riu Ebre: una piràmide de ferro forjat de 45 metres foradada per orificis de metralla que es van transformant en ciris i en creus. Va inaugurar-lo l'any 1966 Francisco Franco en persona, i allí continua. Per a molts de nosaltres, és una vergonya que encara es mantingui a peu dret, però no podem oblidar que un referèndum local de fa tres anys va inclinar-se a favor de conservar-lo, a canvi d'una reinterpretació del monument... que no s'ha fet. És un cas flagrant de probable covardia de les autoritats locals, però aquesta actitud es basa al mateix temps en un sentiment identitari que no podem ignorar. No ho entenem, però amplis sectors tortosins semblen tenir establert amb el passat de la batalla de l'Ebre i de la dictadura franquista una relació ambigua en què es barregen memòria històrica i pertinença local. Caldrà que vingui algú de fora, segurament la Generalitat, perquè es desfaci d'una vegada un nus gordià deshonrós que els tortosins tots sols no semblen capaços de resoldre.

M'hi ha fet pensar, encara que en un terreny totalment diferent, el cas de la consulta local de Santpedor al voltant de la continuïtat o la supressió de les vaquetes per la festa major. Molts dels qui pertanyem a municipis sense aquesta tradició no comprenem que, en alguns indrets del nostre país, encara es vulgui mantenir una pràctica que objectivament maltracta els animals. Però ens falta la percepció d'un sentiment local que acaba assimilant la tradició amb elements d'identitat que lògicament a nosaltres ens resulten completament aliens. I quan alguns sectors de la població identifiquen determinats costums amb les arrels més vives del seu lloc natural, es fa molt difícil extirpar-los, per més estrany que ens resulti a nosaltres, els qui ens ho mirem a distància i no hi tenim vincles directes.

La llista d'aquests casos es podria fer molt més llarga. El món avança en una determinada direcció i tot sovint fins i tot s'instaura la dictadura de la correcció política, sovint maximalista i exagerada, però localment aquest anomenat «progrés» topa amb resistències identitàries que s'han de tocar amb pinces, perquè no tot és fruit de l'obscurantisme o de la desinformació. Els nostres lligams amb el passat, amb la tradició, són més complexos del que sembla i la pretesa modernitat no pot esbandir-los amb la rotunditat amb què ho faríem els de fora. Com sempre, tot és qüestió d'un equilibri delicat entre principis i realitat, entre arrelament i progrés en dialèctica contínua. No sempre és fàcil, francament.