08 de desembre de 2019
08.12.2019
Quadern de viatge

Junts per Catalunya, càtars o reformistes?

08.12.2019 | 06:00

La propera setmana es farà la ronda de consultes per proposar un candidat a la presidència del Govern espanyol. Després de la desgraciada decisió, estratègica per a alguns, de repetir les eleccions generals, el panorama resultant només ofereix l'opció d'un Govern presidit pel PSOE i en coalició amb Unides Podem o unes terceres eleccions. És hora, doncs, de formar govern. Un govern que necessita del concurs d'altres partits polítics. Un cop sumats i negociats els suports de partits regionalistes i parlat amb el partit més sistemàtic i eficient en els pactes parlamentaris, el PNB, resulta que el concurs dels escons de l'independentisme català és indispensable per fer viable la investidura. Un concurs que pot ser en forma d'abstenció, fins i tot.

Es parla molt els últims dies de la clau que té ERC per aquesta investidura. I així és, els números han fet ERC indispensable per la viabilitat de la legislatura. Molts cops els vots dels parlamentaris convergents i republicans havien jugat un paper clau en escenaris de majoria relativa (des dels últims tres anys de Felipe González fins als set anys de Zapatero) però només en dues ocasions aquests vots han estat aritmèticament indispensables: l'any 1996 la suma de CiU i PNB era l'única que feia possible la investidura de José Maria Aznar. El procés de negociació va ser complex i en molts de sentits més contranatural que el que ara es discuteix.

D'aquell acord en va sortir el Pacte del Majèstic, que va ser bo per la governació i per Catalunya. I de passada vam acabar amb el servei militar obligatori. Ara ERC és tan indispensable com ho era CiU el 1996. O legislatura o terceres eleccions. La discreció és clau en aquests casos. Tanmateix l'aritmètica parlamentària ha posat els republicans en una fase de prendre decisions nítides que segurament seran la seva carta de presentació per als propers anys i les properes cites electorals.

Tan cert com el paper aritmèticament indispensable d'ERC és que hi ha vuit escons de la llista electoral Junts per Catalunya que també s'ha de posicionar davant la investidura de l'únic candidat viable. M'agradaria poder escriure a plena consciència vuit diputats representants de l'històric espai convergent però no ho faig per dos motius. Alguns d'ells ni se'n senten part ni se'n fan continuadors, ans al contrari en marquen distàncies i fins i tot el repudien.
Aquests parlamentaris conviuen amb altres que no és que només formin part de la tradició convergent evolucionada cap al Partit Demòcrata Europeu Català sinó que en són electes o militants de llarga trajectòria. L'aiguabarreig entre les dues tendències és constant en l'espai de Junts per Catalunya i la dificultat de conciliar les dues visions es fa cada dia més evident per a qualsevol persona que analitza els fets amb una certa objectivitat i deslligada dels legítims càlculs de continuïtat en la política activa.

Davant d'aquest panorama, els convergents de llarg recorregut – que ara haurem de trobar una manera posada al dia de definir-nos– ens hem de resignar que el paper de política útil i negociadora de l'independentisme a Madrid el faci ERC mentre Junts per Catalunya queda instal·lada en l'esterilitat política?

Fer política és complir el programa electoral i fer tot allò que estigui a l'abast per fer una societat millor on els ciutadans es puguin promocionar sabent-se protegits per un sistema d'igualtat d'oportunitats i d'atenció en el camp sanitari i social. Fer política és negociar, transaccionar, maximitzar les aspiracions a la llum de la correlació de forces.
Els convergents partidaris que Junts per Catalunya faciliti la investidura de l'únic govern possible que es pot formar i que utilitzi la seva força electoral per l'acompliment de tot el que pugui aconseguir en el camp programàtic, ens hem de donar per vençuts? Hem de veure amb els braços creuats com aquest intervencionisme efectiu en la política espanyola l'assaja només ERC? No hem vist cap acord concret que comprometi ERC ni es pot fer una valoració final fins aleshores. Però mentrestant la realitat és que veiem instal·lats uns en la negociació d'allò possible i els altres en l'estadi prepolític. Un estadi molt retòric que té a veure amb el diagnòstic que es té de com es van desenvolupar els fets la tardor del 2017.

Aterrem a la realitat, reconeguem un terreny raonable per reconèixer errors propis i exigir el reconeixement i les disculpes dels errors aliens –fora i dintre de Catalunya. Sortim de l'espiral del que no és per molt que l'activisme irredempt el mantingui excitadament viu i exhaust des de privilegiades tribunes institucionals. Creem les condicions perquè els sentenciats del judici de l'1 d'octubre puguin sortir com més aviat possible de la presó.
La política s'avaria quan les expectatives creades no es poden realitzar perquè no van acompanyades de la força suficient que les fa realitzables.

Comptades vegades en política una força política té una palanca que pot moure o remoure una pedra que pesa molt més que la palanca. Ara en la política espanyola es pot fer palanca per remoure molts, no tots, els nusos que s'han creat en els últims anys.

Convé aprofitar la palanca, convé negociar a fons, fer política, aprofitar les condicions i després de tot això ajudar a arrancar la legislatura

Escrivia dels dos mons que cohabiten dintre de Junts per Catalunya. Fins i tot els més esforçats i optimistes han arribat a la conclusió que aquests dos mons tenen difícil mantenir-se en harmonia en el futur. Perquè la veritat és que segurament han cristal·litzat a la societat dos mons polítics deferents, els irredempts i els partidaris del pacte i l'acord, de fer política jugant totes les cartes.

Ara hi ha millors cartes que fa tot just uns mesos. Els càtars –el dualisme maniqueu entre el bé i el mal– i els reformistes, dues formes de veure el món que hauran de trobar els seus propis camins en un futur ben proper.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook