Ni un dia sense una bona lliçó de periodisme des de les xarxes socials, des de la premsa subvencionada, els gabinets de comunicació o via WhatsApp. Els que sempre hem defensat la importància de la formació continuada per als professionals de la informació estem pagant karma. L'últim seminari a l'uníson l'hem rebut a compte de la campanya de l'energètica que va embolicar aquest dilluns els principals diaris de país amb la seva publicitat per l'inici de la Cimera de Clima a Madrid. M'han interessat sobretot les escandalitzades reaccions de companys de mitjans públics, és a dir, els que cobren dels impostos que puc desembutxacar gràcies al fet que la meva empresa paga la meva nòmina perquè té uns ingressos que en bona part procedeixen de la publicitat. Sembla que visquin sense aire, com canta Maná, però no. Viuen de nosaltres, igual que aquests polítics ecolos que van donant lliçons d'integritat lectora mentre permeten les noves petites urbanitzacions que, creguin-me, no s'il·luminaran amb espelmes. Ens grinyola molt la publicitat, però més l'aliena. Molt instructives les llaunes d'actrius i presentadors que després sempre han vingut aquí per parlar de la seva crema, o del seu llibre, o de la seva sèrie i, per tant, dels seus patrocinadors. On hi ha publicitat no resplendeix la veritat, ens ho van ensenyar a primer de carrera. Però desapareguda la publicitat no desapareix el problema real. Tant de bo. Verbigràcia, la prostitució. Alguns mitjans de comunicació, com per exemple aquest diari, ja no publiquen anuncis d'explotació sexual femenina. No obstant això, la llei que ha de regular aquesta activitat, i prohibir no només el proxenetisme, encara no és més que un desideràtum del futur govern progressista, una recurrent promesa electoral. I ja veurem. La pressió social ha obligat a moure fitxa a les empreses, però no pot amb la mandra dels representants democràticament elegits. Que, com a molt, penjaran un llaç de la balconada de l'edifici institucional de torn.

La pressió social, quina cosa tan interpretable. Fins quaranta anunciants han abandonat Gran Hermano per desvincular-se del suposat abús sexual que va patir una concursant, Carlota Prado, en l'edició de 2017. Les firmes, de diferents àmbits però totes importants, no han volgut associar la seva imatge a la possibilitat que el programa gravés la jove mentre se li mostraven les imatges de l'agressió de la qual va ser objecte, en el que suposa un filar encara més prim de l'explotació de la morbositat per guanyar quota de pantalla. Podia semblar que aquest desafiament a l'ètica enterraria definitivament un format obligat a envidar o perir, més no. En plena caiguda en picat de la seva reputació, la setmana passada GH va batre rècords d'audiència i va tornar a registres d'espectadors que no recollia des 2015. Més de tres milions i mig de persones es van mantenir enganxades a la televisió dijous en una gala molt més dinàmica perquè no va ser insistentment interrompuda per donar pas a la publicitat, i més de dos milions vuit-centes mil ­diumenge. Em pregunto què passarà ara que els audímetres han parlat. Si les marques hauran recular i buscar als seus destinataris allà on es troben, davant de la tele esperant el proper episodi de telerealitat penosa, o si es quedaran predicant al desert.