A Nicaragua vaig entendre el significat de l'empirisme aplicat a l'educació popular. Quan parlaven dels mestres empírics, que a l'inici de la Revolució Sandinista eren la majoria, es referien als homes i dones, generalment triats per la comunitat, que sense cap acreditació oficial exercien el magisteri a partir de la seva experiència social i política, del compromís amb el desenvolupament del seu poble i del coneixement de les pràctiques productives i organitzatives pròpies del municipi on residien i treballaven.

L'epopeia pedagògica, política i logística que va significar la Croada Nacional d'Alfabetització de 1980 va substituir les poques i encarcarades escoles de mestres a la dècada de sobirania i revolució que va viure el país i Nicaragua, sota el guiatge dels mestres empírics, es va convertir en una gran escola fent de l'educació poble i, alhora, fent poble de l'educació. Com diuen els diccionaris, «la mera pràctica», i no els estudis o els títols i diplomes que els acrediten, fonamentava el seu currículum.

Uns anys després, el 1990, Any Internacional de l'Alfabetització-UNESCO, els membres del Seminari d'estudis sobre educació d'adults de la Fundació SER.GI editaven un opuscle amb una traducció-adaptació d'un monogràfic de la revista nicaragüenca El Tayacán, titulat Para una educación popular, que ho retrata amb fidelitat tot plegat. Sens dubte, una joia de la memòria històrica de l'educació a les nostres comarques ara dipositat a l'Espai Paulo Freire de la UdG.

I he de dir que la meva relació amb experiències populars i mestres empírics nicaragüencs i d'arreu m'ha aportat moltíssimes ensenyances, i afectes. Fins i tot diria que, amb el temps, em va anar fent una mica com soc. Però no només a mi, ja que aquesta relació cooperativa va generar orientacions pedagògiques, formació i materials didàctics que han ajudat a obrir finestres de moltes de les nostres aules i espais educatius, i a permetre la necessària ventilació i que entrés una mica més aquell sol que mai arribem a fer nostre del tot.

Però, sobretot, ens ha mantingut ben encesa la flama de les conquestes de l'educació alliberadora i transformadora amb exemples com la creació recent de la primera Escola Indígena de Computació a la comunitat rama establerta a l'illa de Rama Cay, del municipi germà de Bluefields, que culmina el procés d'alfabetització i educació popular de l'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador en l'horitzó d'aquell món somiat alfabetitzat i culte.

En silenci i amb tossuderia, la petjada de mestres empírics d'aquí i d'allà ens ha enriquit i ens ha ajudat, amb dovelles diverses, a començar a construir eugenials ponts amb l'educació republicana. I quan parlo de mestres empírics d'aquí crec que no dic cap ximpleria: tres bons amics que conec bé, com a exemple, Jordi Planas, mestre empíric xapista d'educació pel desenvolupament; Manel Mesquita, mestre empíric i polifacètic de periodisme de veritat de proximitat, o Vicenç Huedo, mestre de dibuix i pintura al i del natural. I podria, és clar, afegir-hi Pep Caballé, mestre infògraf, amb la doble titulació oficial/popular com tants altres, però empíric per vocació i devoció. I així podria seguir amb molts més coneguts exemples.

Però vull parlar aquí especialment d'un que va fer del passat 21 de novembre una d'aquelles insòlites jornades que de tant en tant ens depara la vida, que enriqueixen els nostres coneixements i alimenten i eduquen la nostra esperança, un mestre empíric de l'alfabetització comunicacional i política entre altres diverses disciplines que professa ensenyant públicament de manera generosa arreu i sense descans. Parlo de Juli Suárez. Documentalista i millor persona que en la jornada que comento ens va regalar tres singulars obres d'una gran qualitat que podrem fer servir com a eines didàctiques útils i necessàries dins i fora de l'aula.

A la sala d'actes de la Facultat d'Educació de la nostra universitat, i en el marc de la presentació dels materials del projecte guanyador de la 18a Beca Joaquim Franch, vam assistir a la presentació d'un tutorial, «Vols aprendre a fer una entrevista audiovisual?» [ https://www.entrevistesperpensar.org/recursos], i del documental Encara som vius. Una aproximació a l'obra de Joaquim Franch que ens apropa a l'obra, poc coneguda, d'aquest pedagog integral, un dels pedagogs catalans més polifacètics, innovadors i productius del segle XX. I poc després, al cinema Truffaut, tancàvem la jornada amb Un año más, un poètic retrat del pintor Paco Bernal, un artista plàstic amb síndrome de Down compromès i, en paraules de Juli Suárez, «molt dolç i especial». Una història de resistència, tendresa, inclusió, art i esperança que us recomano especialment.

Persones educadores empíriques com Juli Suárez són més necessàries que mai en aquestes societats líquides que fan de l'analfabetisme polític l'eina que alimenta l'opressió i l'explotació de les majories. Gràcies, Juli, gràcies de tot cor i ànims, que la lluita continua. I honor i glòria, que dirien a Nicaragua, a tots i totes les empíriques que ens permeteu encara ensenyar, aprendre i salvar-nos sense esperar ni demanar res a canvi.