Els nascuts a la dècada dels 30 del segle vint els deien els nens de la guerra. Mai van entrar en combat, però si van ser deixebles de la por, la fam i la metralla. A Franco el preocupava més que parlessin català que la gana, el fred i l'angoixa que passaven. El dictador va creure sempre -el rei Borbó opina igual- que l'independentisme condueix irremeiablement al comunisme, destructor de la unitat i grandesa de la pàtria. A l'escola se'ls va practicar la censura històrica. Els llibres de text ometien qualsevol referència a la Generalitat, a l'execució de Companys, als afusellaments del camp de la Bota o als cupons del racionament.

La censura franquista va mutilar cançons, tallar pel·lícules i aniquilar il·lusions. Però la condemna de la història va deixar en blanc, durant dos segles, la memòria de milions de persones d'aquest país. Per això molts ciutadans ignoren que el 6 d'octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar la República Catalana. Aquell dia, el president de la Generalitat va assumir el poder a Catalunya i va proclamar l'Estat català de la República federal espanyola. Escasses hores després el Govern de Madrid va reprimir mitjançant les armes aquella rebel·lió popular.

Van ser detinguts, entre d'altres, els membres del govern i tots els diputats, alcaldes i regidors implicats a la insurrecció. L'exèrcit va sufocar ràpidament l'aixecament. Sense possibilitat de victòria, els consellers de la Generalitat van rendir-se. El Tribunal, per catorze vots contra set, els va condemnar a trenta anys de presó, mal que es van formular cinc vots particulars a favor de l'absolució. Els objectors van considerar es tractava d'un acte polític, lícit i sense contingut penal. Mentrestant, l'Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu va ser anul·lada. Uns fets molt similars als del judici del procés de 2019. Les diferències foren les següents: la gran professionalitat dels advocats, negociadors i mediadors dels inculpats de 1934 per trobar solucions polítiques a l'afer, en contra de l'activitat amateur i poc rigorosa dels mediadors del 2017 que encara avui no han conseguit cap solució.

A diferència del judici del procés, en què tots els lletrats eren amics i coneguts dels inculpats, al Govern Companys el van defensar figures insignes del món polític i social de tot Espanya, escollits a consciencia. Ángel Ossorio y Gallardo, Mariano Ruíz-Funes, Luís Jiménez de Asua, Augusto Barcia i, Eugenio Cuello Calón, el diputat socialista que va redactar el Codi Penal de 1932, integraven l'equip. Tots ells eren advocats humanistes, enemics de tecnicismes i de la fredor del dret. L'estratègia de defensa fou la politització del cas per crear un judici d'opinió. No van plantejar la causa com un enfrontament entre Catalunya i Espanya, sinó contra el despotisme de la Lliga de Francesc Cambó i de la dreta espanyola. El dia 6 de juny els acusats van ser condemnats a 30 anys de presó per rebel·lió mal que, com els advocats eran grans negociadors, pocs mesos després, Manuel Azaña, president del consell de ministres, els va amnistiar. Companys va recuperar la presidència de la Generalitat i el govern va ser restablert en olor de multitud.

Ara tot ha canviat. L'alliberament dels presos després de dos anys de captiveri, el retorn dels exiliats i la celebració d'un referèndum està en mans de dos eximis ignorants. Gabriel Rufián, de qui Ramón Cotarelo va dir que «era més espanyol que la cabra de la Legió», representa a ERC. No té altres estudis que un parell de cursos de graduat social a l'Escola de Treball i va fer feines esporàdiques al Corte Ingles. I Adriana Lastra, l'apoderada del PSOE a recer de Pedro Sánchez, no ha treballat mai però ha anat acumulant milions des de l'Executiva Federal del seu partit. Frank Capra, en les seves pel·lícules,va exaltar el somni americà. Per això, enalteixo a tot aquell que d'oficinista passa a ser gerent d'una empresa, però ni la política ni els partits que la controlen es poden confondre amb una fàbrica de betes i fils.