Faig un tomb per Girona. És un diumenge qualsevol a mitja tarda. Els carrers i places són plens de gent. Hi ha un munt de fesomies llatines. Hom té la impressió que continuen arribant molts forasters procedents de Llatinoamèrica a la recerca d'un món millor. Si abans eren equatorians majoritàriament, ara són hondurenys. No poden arribar als Estats Units per les polítiques de Donald Trump, per la qual cosa es veuen obligats a cercar altres destinacions.

La majoria d'ells per viatjar a l'Estat espanyol han de demanar un préstec amb uns interessos alts que els obliga al llarg d'un parell d'anys a treballar per tal de saldar el deute. Però s'arrisquen, estan convençuts que podran viure millor. Fan moltes hores de viatge per intentar instal·lar-se a Espanya amb un visat de turista de tres mesos. Des d'Hondures ja els preparen tota la documentació -hotels ficticis inclosos- perquè tinguin el mínim de problemes possibles.

La integració no és fàcil, malgrat la llengua. Els dies passaran ràpid i ben aviat seran il·legals. Hauran de buscar un treball, mentre ocupen habitacions que paguen a preus desorbitats. Sense papers, necessiten empadronar-se i això tampoc és fàcil. Fins ara algun centre d'acollida els ajudava en aquest sentit. Necessiten atenció sanitària i educativa per als fills. Per intentar regularitzar la situació, com a mínim passaran tres anys. Però se la juguen. Saben que Europa els ofereix més oportunitats. A casa nostra com a mínim tenen la seguretat que podran passejar pels carrers sense por i sense violència, la qual cosa no passa a Tegucigalpa ni a San Pedro Sula.

Molts nouvinguts han deixat la família a la ciutat d'origen. Des d'aquí intentaran enviar-los diners -les famoses remeses- en un país en que la majoria de gent gran no té cap subsidi. Si tenen sort, treballaran hores i hores per tal de poder ajudar els de casa. Avui l'economia de països com Equador, Hondures o Guatemala, per exemple, es fonamenta en les remeses que arriben procedents d'Espanya i els Estats Units.

Els llatins que viuen entre nosaltres fan les feines més dures. Molts d'ells ni tan sols tenen festius. Viuen d'una economia submergida on no hi ha lleis ni convenis. I alguns empresaris sense escrúpols se n'aprofiten. Aquells cinc o sis cents euros al mes són per a ells imprescindibles per a les seves necessitats bàsiques: pagar el pis o l'habitació, el menjar i sobretot poder enviar els cent o cent cinquanta euros a casa.

Nosaltres tenim la sort de viure sense el jou d'aquesta pressió. Fins i tot han sortit veus de partits polítics amb molts vots que pretenen expulsar tots els forasters. Però també és cert que hi ha un munt d'entitats que treballen en favor de totes aquestes persones que només busquen un futur millor per als seus fills. Per cert, en aquestes organitzacions sense ànim de lucre, són un munt els ciutadans anònims que roben temps a la feina o a les famílies per tal d'assistir a aquests immigrants que no són pobres, sinó que no tenen diners ni les oportunitats a les quals nosaltres estem acostumats. Des de fa temps tenim barris on els nouvinguts són majoritaris. Els ajuntaments fan una feina imprescindible, tot ajudant a la integració. Veiem botigues, restaurants, emissores de ràdio que tenen en aquest cas la comunitat hondurenya com a protagonistes. Les xifres són tossudes i diuen que uns trenta mil viuen a les comarques gironines. Són una bona colla que mereixen el respecte i confiança. Encara alguns els miren de reüll, però cada dia aquests són menys. Per problemes polítics, de violència o econòmics han sortit a l'aventura tot buscant un futur millor. I això no es cap delicte, encara que costi trobar feina, regularitzar els papers o convalidar una carrera universitària.