11 de desembre de 2019
11.12.2019
Diari de Girona

Equivocar-se en pau

11.12.2019 | 00:34
Equivocar-se en pau

A la vida, corregir algú acostuma a tenir una vocació positiva. L'esmena pot servir per a un aprenentatge, per a una millora, i és per aquest motiu que qui la fa té o hauria de tenir cura de les formes per convertir la correcció, que sempre té alguna cosa d'antipàtica, en un actiu. Això, dèiem, a la vida: a les xarxes socials, malauradament, s'imposa un altre estil. Al món virtual predominen els correctors imperatius i prepotents, que converteixen el gest en una temptativa d'humiliació d'aquella o aquell a qui va dirigida. Tant li fot el context, que aquests guardians del bon camí intervenen sense mesura, sovint amb la intenció de validar més els propis coneixements que no subratllar els errors aliens. És, aquesta tossuda voluntat d'esmena, molt pròpia d'aquest llenguatge avalat per l'anonimat i la distància, on hi ha qui s'envalenteix per dir i fer coses que presencialment resoldrien amb més contenció. La qüestió és que tant en un pla com en l'altre, sigui de pell o a través del teclat, hi ha un dret inalterable: el d'equivocar-se. A vegades, quan veus algú corregint un altre, sembla que l'error sigui inadmissible, apocalíptic, imperdonable. Però en tots aquests casos, es perd de vista que és aquesta equivocació, és aquest ser una ciència inexacta, el que obre debats, el que ens uneix, el que ens fa empàtics. No és la perfecció el que ens resumeix com a individus o col·lectius, sinó la nostra condició d'éssers fal·libles i en permanent evolució. Un dels problemes d'aquesta mania a corregir qualsevol repunt d'error és que denota mala intenció, falta de comprensió envers els altres i les seves ambivalències. Potser aquella o aquell a qui corregeixen no sap utilitzar un pronom feble o no congenia amb l'opinió generalitzada sobre una sèrie o pel·lícula, però resulta que salva vides en un quiròfan. Igualment, els tracten com si patissin una imbecil·litat patològica i el seu error fos la síntesi de les lloses de la seva personalitat. És, com tantes coses a la vida, un tema d'educació, i també de complicitat: tots ens equivoquem en un moment o en un altre de la nostra existència, i en tots els casos tenim tot el dret a equivocar-nos en pau. Creure's collonut potser funciona molt bé com a reacció pirotècnica i per guanyar-se l'aplaudiment de quatre feligresos, però a la llarga et torna la viva imatge d'allò que pretens criticar. I en un idiota, també. Equivocar-nos ens fa imperfectes, imprevisibles; interessants i singulars. Ens fa persones, en definitiva.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook