11 de desembre de 2019
11.12.2019
Diari de Girona

Ho tornarem a fer

11.12.2019 | 00:35
Ho tornarem a fer

No parem de sentir-ho, una i altra vegada. «Ho tornarem a fer», ens diuen amb obstinada convicció. Fer què, no queda del tot clar. Que ho farien de nou, això sí. Curiosa determinació, en els temps que corren: temps líquids, incerts, inquietants. Mentre la trepidant evolució de la tecnologia, el continu canvi social, i el declivi constant dels vells mites ens conviden a replantejar-nos les veritats apreses, hi ha qui s'entossudeix a reincidir-hi. Com si l'espècie humana no hagués avançat a base d'aprendre dels errors, de corregir el tret. Perquè rectificar no és, òbviament, més que posar recte allò que és tort i, per tant, tornar sobre les nostres passes amb mirada renovada i voluntat d'esmena. Però no, per a alguns sembla preferible entrar en bucle i tornar a ensopegar amb la mateixa pedra una i mil vegades, si cal. Qui diu pedra, diu sentència. Que la realitat és tossuda? Doncs nosaltres, més. Els obstinats, diu Aristòtil a l' Ètica nicomàquea, no segueixen la raó.

Aquest i no altre fou el rerefons del debat plantejat al si del darrer Claustre de la Universitat de Girona. Les seves sessions donen per a molt, últimament: retirada (o no) d'un doctorat honoris causa, diatribes contra una sentència judicial, declaració d'emergència climàtica, etc. En aquesta última ocasió, el rector Quim Salvi hi va presentar un assumpte més rutinari, però no per això menys interessant: el seu Informe de gestió. Un report de més de 180 pàgines, generós en apartats i profús en explicacions, com ha de ser. Resulta, però, que hi va incloure un aspecte que potser no era tant de la seva administració rectoral, sinó de la situació econòmica en què es troba el Parc Científic i Tecnològic. Com s'ha arribat al concursal desenllaç és prou conegut: les universitats van acceptar del Govern d'Espanya uns crèdits (els « parquetazos»), que a l'hora de la veritat no varen poder retornar. El que al principi semblava una gran oportunitat es va convertir amb el temps en estrangulament financer. El benvolent préstec governamental, concedit quan el diner encara era fàcil, va acabar funcionant com una trampa per a ossos, o una liquidació en diferit.

Succeeix, però, que el rector en va narrar només el final pretesament feliç: el jutge va declarar que el concurs fou fortuït. Fortuït (del llatí fors, sort), com ho podria ser un llamp o un meteorit, vaja. A manca de delicte, doncs, cap dels 60 patrons (inclòs l'actual rector) no haurà de fer front a responsabilitats penals. No es va fer eco, l'informe rectoral, de les paraules més dures emprades per l'administració concursal, que havia conclòs que «el patronat va generar la insolvència faltant al deure de qualificada diligència que li era exigible». Alguns claustrals recriminaren al rector aquesta omissió innocent, davant del qual un dels vells patrons es va sentir interpel·lat i va proclamar que no es penedia de res. L'únic que lamentava, digué, és no haver construït encara més edificis. Doncs això: ho tornarem a fer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook