Tres reunions oficials porten les delegacions del PSOE i Esquerra Republicana per negociar la investidura de Pedro Sánchez. I la cosa sembla que, de moment, funciona: no hi ha concrecions però diuen que s'entenen prou com per «avançar en la definició d'instruments necessaris per canalitzar el conflicte polític sobre el futur de Catalunya». Traduït seria dir que en tres dies s'ha avançat més que durant tot l'anomenat procés. La pressió que l'independentisme va voler exercir sobre l'Estat, i que va tenir la seva màxima expressió l'1-O, no ha tingut més conseqüències pràctiques que les sentències judicials. La via unilateral que va significar explorar fins on es podria arribar amb una Declaració Unilateral d'Independència va comportar assenyalar per ara i pel futur quines són les vies per desactivar l'autogovern. El patrimoni emocional que cada un consideri que li aporta el procés forma part de la seva valoració individual, però en el seu conjunt el resultat comptabilitzable és un absolut fracàs. Malgrat que havia de ser un camí sense retorn, l'independentisme polític s'ho va repensar i es va tornar a presentar a les eleccions a les Corts espanyoles i l'aritmètica i la política de pactes ha tornat a convertir en essencials els seus vots. La paradoxa és que d'això en podrà treure molt més profit que de totes les mobilitzacions que s'han produït fins ara i de totes les maniobres forçant els límits de la nostra arquitectura institucional. I això ho pot deixar en evidència l'acord d'investidura, si es produís, i si recull només una petita part del que diuen que s'està negociant. Ja sigui una mesa de diàleg entre governs o la gestió d'infraestructures clau, serà molt més del que s'ha aconseguit en gairebé una dècada. Per això Junts per Catalunya no es pot permetre quedar completament al marge i el president Torra demana que se li reconegui un paper. Podria passar que si Sánchez li torna finalment les trucades al president de la Generalitat ho faci només per fer content Esquerra.
