`La Xina va tornar a triomfar en el PISA. Ho va fer al costat d'un altre dels gegants educatius asiàtics: la minúscula Singapur, un dels exemples més sorprenents que conec del poder de la voluntat i de la intel·ligència a l'hora de modelar la prosperitat. La Xina, com Singapur, s'imposa gràcies a un model que li resultaria familiar al llegendari mestre Confuci: l'esforç familiar -el fracàs escolar suposa un oprobi per a tota la família-, el cultiu de l'atenció i la pràctica contínua, un increment notable de l'exigència, els centenars d'hores d'extraescolars acadèmiques en centres de repàs privats i la confirmació, en definitiva, de la vella màxima virgiliana Labor omnia vincit, segons la qual obté la victòria qui s'esforça i treballa a fons. Enfront dels resultats asiàtics, les xifres europees -i les nord-americanes- consoliden, informe rere informe, una imatge de mediocritat que admet, per descomptat, múltiples matisos. El cas més paradigmàtic potser sigui el dels Estats Units, on conviuen escoles -i fins i tot Estats- d'elit al costat d'altres molts fracassats. La fractura social de fons reflecteix una altra ruptura encara més greu, ideològica i cultural, entre els que situen el coneixement com un valor clau i els que no. Una altra tendència de fons que es va consolidant és el declivi del mite finlandès, cada vegada més perdut entre les ombres del seu èxit anterior. El seu descens, trienni a trienni, recorda el destí d'un altre mite escandinau, Suècia, que ha gaudit d'un lleuger repunt en aquesta última edició. Estònia, Polònia i Portugal semblen marcar el camí de la millora a Europa, al costat d'altres països que almenys viuen en una aurea mediocritas: ni molt amunt ni molt avall.

Els resultats espanyols són difícils d'interpretar i han vingut marcats per les acusacions de possibles irregularitats en les proves de comprensió lectora. Ha sorprès, sobretot, la desfeta a Madrid després d'una sèrie de millores successives. És la conseqüència potser de l'absurda aplicació massiva del bilingüisme castellà-anglès en la majoria dels seus col·legis o hi ha alguna cosa més? Les retallades en recursos? L'acceleració en l'ús de pedagogies contràries al coneixement i la memòria? Qui sap. Els nombres en altres comunitats d'èxit, com Navarra, no animen a l'optimisme. Es constata, això sí, que disminueixen els alumnes excel·lents -menys d'un 10% a Espanya enfront del 44% a la Xina- i s'incrementen els alumnes que no arriben a un mínim de coneixements -entorn d'un 25% al nostre país. Es llegeixi com es llegeixi, Espanya no millora i la fractura es fa gran. Les dures conseqüències les pagarem en el futur. No cal que l'informe PISA ens ho recordi.

En un recent assaig, titulat Devaluació contínua, Andreu Navarra traçava un panorama desolador, amb alumnes que acaben l'ESO pràcticament sense alfabetitzar, desmotivats i amb greus mancances psicosocials. Una de les anècdotes que explica en el llibre és colpidora: la d'un curs -l'autor és professor de secundària- a l'extraradi de Barcelona, cap dels alumnes del qual esmorza habitualment. No són històries habituals, però sí més freqüents del que molts pensem. No voler veure la realitat davant els nostres ulls constitueix una forma de ceguesa, potser la més perniciosa. La pobresa infantil és un fet, a l'igual que les seves conseqüències. El fracàs escolar en molts centres és un altre tema de què tothom parla però al qual ningú posa remei. Almenys, no a fons ni amb la prioritat exigible. Em temo que respectar el futur dels nens passa per tornar als coneixements.