Quan l'any 1948 l'ONU va aprovar la Proclamació Universal dels Drets Humans i el paradigma del creixement econòmic era inqüestionable, ningú havia posat sobre la taula el concepte de sostenibilitat. L'evolució dels esdeveniments ha fet necessaris els objectius del Desenvolupament Sostenible, tot just adoptats el 2015, totalment insuficients pel que anem veient. L'emergència del canvi climàtic i altres problemes ambientals estan qüestionant el creixement econòmic, fonament del sistema capitalista dominant.

La sostenibilitat té tres dimensions, ambiental, econòmica i social. Els analistes les interpreten de diferent manera segons a quin pol se situen: si creuen que el sistema capitalista s'hi ha d'adequar per mantenir-se i que la tecnologia ho podrà resoldre tot amb indiferència que provoqui grans desigualtats; o de si pensen que cal tendir ordenadament cap a models econòmics alternatius perquè el planeta no dona per més i perquè cal evitar un col·lapse que provocaria un gran patiment.

Entre els principals problemes ja no hi ha només l'atur estructural, també una gran precarietat laboral. Ara hi ha pobres amb feina, dones i homes que no ingressen un sou mínim. L'edat de jubilació s'allarga mentre molts joves no troben ocupació. Les condicions en desavantatge que pateixen moltes dones. Places que podrien ser fixes es converteixen en treballs temporals i sorgeixen microtreballs, molts controlats des de dispositius mòbils que s'escapen a qualsevol regulació prevista. Molts dels nous automatismes i robots no són un ajut en la feina per les persones, sinó que les substitueixen. La formació professional no atrapa els canvis tecnològics. Els moviments migratoris alteren l'oferta i minven les condicions laborals. La pèrdua de crèdit de les organitzacions sindicals no atreuen filiació. El conflicte d'interessos que hi ha entre activitats que perjudiquen el medi ambient i les que en tenen cura.

Però ara, com abans, davant les noves formes treball cal lluitar per unes condicions laborals dignes complementades per un serveis públics justos i un medi ambient sa. Quan hauríem de pensar amb consciència d'espècie, s'ha perdut consciència de classe treballadora. Les elits de l'actual sistema i els seus acòlits estan aconseguint fragmentar i sectorialitzar les lluites.

S'ha de retrobar què tenen en comú una persona treballadora assalariada (pública o privada), una autònoma, una emprenedora o una cooperativista. Quins problemes comparteixen tant si es treballa per una multinacional o en una gran, petita o mitjana empresa.

Les emergències ambientals van paral·leles a les urgències socials i per això cal reforçar aquells aspectes que afavoreixen un món laboral digne en un planeta habitable (dimensió ambiental). Començant per repartir el treball: treballar menys per treballar tothom. El cooperativisme ens orienta cap a una alternativa comunitària, social i solidària (dimensió econòmica).

El progrés tecnològic permet reduir la jornada, facilitar el compartir feines, conciliar la vida laboral i familiar, etc. Caldria establir impostos pel treball que realitzen els robots i generar una caixa per cobrir una renda bàsica i per garantir altres tipus de feines de relació, acompanyament i cura personal i del medi ambient (dimensió social).

Difícil? Sí, però recordem les paraules de Pere Casaldàliga quan ens diu que la solució és sempre l'esperança, una esperança que es posi a fer feina amb els altres.