Cartes

DOMÈNEC VALLS MASSIP GIRONA

A causa de les dificultats econòmiques en què m'havia posat la selva de Cassà de la Selva, vaig haver de subscriure un pacte amb el Col·legi d'Advocats de Girona, segons el qual jo pagaria les quotes i demés càrregues col·legials mitjançant retencions que em faria el Col·legi sobre els imports que m'havia de pagar pel Torn d'Ofici i signem el document el Degà (McCragh) i jo mateix, redactat pel secretari corporatiu Sr. Rebled.

Un any després, vaig haver de presentar reclamació patrimonial contra el Col·legi per negligència i mala praxi professional d'un lletrat que havia ocasionat un gran perjudici al seu client (jo mateix) a qui el Col·legi va emparar en comptes del client, per contra del que havia fet el Col·legi d'Advocats de Madrid, que en el mateix assumpte i per la mateixa infracció de la lex artis ad hoc havia sancionat una col·lega de Madrid.

El Sr. McCragh es va encabritar perquè el tal negligent col·lega era, sembla, la nineta dels seus ulls. Va decidir deixar de retenir-me els diners per la via de fet i crear un fals deute meu amb el Col·legi i acte seguit em va donar la baixa com a col·legiat, expedint una certificació amb les signatures d'ell i del secretari Rebled acreditativa que el pacte o conveni no existia. Em vaig veure obligat a impugnar aquests actes davant el jutjat i durant tot el procés el Sr. McCragh va mantenir la seva certificació falsa, fins que el dia de la vista oral, cinc minuts abans d'entrar a la sala es va aplanar a la meva demanda (dirigida per l'excel·lent lletrada Mariona Lleal Grau) mitjançant un escrit i se'n va anar sense ni entrar-hi. La sentència (de 28-01-2019) estima íntegrament la demanda, llevat dels costos processals que no els imposa al Sr. McCragh, però que a la inversa sí me'ls hauria imposat a mi, perquè així ho diu la llei. El Sr. McCragh és, doncs, un privilegiat en la seva selva.

A continuació va reanudar l'aplicació del conveni com si no hagués passat res i al moment actual ja em té retinguts 2.500 euros amb aquest sistema. Però si us pensàveu que la cosa acabaria aquí heu errat.

El Sr. McCragh ara em posa una demanda al Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Girona (monitori 960/2019) reclamant-me les mateixes quantitats que ja em té cobrades, o sigui que ara ja em vol cobrar dues vegades, aquest rabiüt Sr., que des de Liberpress dispensa títols de «defensor dels drets humans» a tort i a dret però que a mi me'ls trepitja, com si em mirés amb les ulleres de «veure esclaus» en comptes de les ulleres de «veure éssers humans» quan parla des de la trona de Liberpress. És la selva de McCragh, que és la mateixa selva de Cassà de la Selva. O sigui, el Tartuf.

Toxicitat educativa

Francesca Barti i Comalat Banyoles

Les persones estem fetes d'una massa amb diferents ingredients i/o circumstàncies viscudes: familiars, escolars, socials, i, a més a més, genètiques.

Quan coneixem una persona, no sols és una façana ben vestida i maquillada sinó també una ment amb més o menys nusos mentals segons si les seves circumstàncies viscudes l'han respectat o maltractat, que no són ni pitjors ni millors d'una altra persona, ja que cadascú se sap el que ha viscut i/o patit.

Sovint anomenem persones tòxiques aquelles que ens remouen malestar o ens fan sentir incòmodes. I si és d'aquesta manera, ull! Que si estàs fort mentalment la toxicitat d'altra gent et relliscarà com aigua de la pluja lliscant pel teu paraigua d'on t'aixoplugues. En cas contrari, la seva toxicitat seria com un mirall de la teva que també duus a sobre però que no vols veure i en fuges. El camí més simple i desidiós és culpar a fora o anomenar tòxics els altres en comptes de plantar cara i dissoldre la nostra toxicitat/brossa. Per què és tan costós responsabilitzar-se d'un mateix!