12 de desembre de 2019
12.12.2019
Diari de Girona

Una estètica catalana

12.12.2019 | 00:28
Una estètica catalana

La roda de premsa d'ahir d' Amand Calderó, secretari de Mesures Penitenciàries, va ser l'explicació del fracàs de Catalunya. Fou un enfonsament estètic i moral de tal magnitud que el vídeo d'aquella estona s'hauria de passar a les escoles perquè els nens catalans entenguin que la pedanteria, la petulància, la manca de categoria personal i aquest donar-se importància amb paraules que no volen dir res, quan a més a més no ets ningú, només du a fer el ridícul més estrepitós i a semblar molt més imbècil –que ja és dir– del que ja ets.

El preàmbul que dedicà a explicar foteses, reglaments i coses que ja tothom sabia, o les hauria de saber, per tenir els seus cinc minuts de glòria, fou d'home petit que busca la posteritat a quatre pessetes, de xitxarel·lo que fa el mec perquè no pot fer res més, aquesta afició tan catalana de tocar-se els peus mentre mira el culebrot i de fer servir sempre moltes més paraules de les que calen.

Hi ha una estètica catalana –és l'estètica d'una derrota assegurada perquè declina una moral espantosa– que encarnen sobretot els homes del temps. És una barreja de grandiloqüència i de no tenir absolutament res a dir, d'anunci de compreses i de benaurança que no acaba mai de confirmar-se, d'afectació de senyoreta de províncies. El seu estendard és el somriure de conill, sempre per sota el nas, com creient-se posseïdors d'un sentit de l'humor més intel·ligent que el dels altres, la seva retòrica participa dels jocs infantils amb la pròpia femta, com si fos slime.

El deplorable espectacle que oferí ahir Amand Calderó, en fons i forma, traient-se hipòcritament el llacet groc, quan per anar a la feina el du, trencant el principi de qualsevol neutralitat, té a veure amb creure que la democràcia pot existir sense llei, o amb l'argument que no hem de respectar la Constitució perquè hi ha molts catalans que no l'hem votada. És el gran conjunt buit de la raó, homes minvats fent la paròdia de l'estadista i que no són més que camperols ignorants i fraudulents que en qualsevol Estat que no fos tan pacient i caritatiu com Espanya, estarien demanant caritat o fent el torn més desagradable del camió de les escombraries.

Quina fosca pedanteria! La veritat és que no sé d'on l'hem tret, els catalans, aquest panxacontentisme sense fonament, l'estrany plaer que ens provoca perdre, la sinistra afició que sentim pel simulacre, com si creguéssim que només l'intent de les coses ens justifica i per això quan sembla que tenim alguna opció d'aconseguir-les nosaltres som els primers que correm a destruir-les, com si ens sentíssim més a gust gestionant la calamitat, com si ens fes vergonya admetre que no ens sentim prou homes per celebrar victòries. Només així pot entendre's que un poble com el català, que suposadament vol la seva independència, no l'hagi encara aconseguida. Pobles més petits, i molt més febles, l'han guanyada en molt menys dels 300 anys que presumptament portem lluitant nosaltres: la qual cosa només pot voler dir que, o bé duem tots dins un petit Amand Calderó que ens fa ser fins i tot més imbècils del que ja semblem, o bé que no volem realment la independència i que només ens agrada jugar a homes del temps, jugar amb la caca i fer el mec sense pagar el preu, com qui quan és sol a casa posa la música a tot drap, agafa un bolígraf que fa de micròfon i es posa a cantar com si fos el Julio Iglesias o el Lluís Llach.

Per cert, que jo sempre he pensat que Hey és una cançó molt més de protesta que L'estaca, i que queixar-se d'una filipina semipú té molta més categoria que fer veure que rondines contra un dictador que si va poder manar 40 anys fou perquè a la immensa majoria del país ja li anava bé, i també perquè la suposada resistència –si és que realment n'hi hagué– eren una colla d'impedits i de babaus. Amands de la vida.

Si aquest país no confongués sistemàticament la seva dignitat amb la seva follia, ni l'adscripció ideològica amb la qualitat intel·lectual, Amand Calderó hauria estat ahir acusat de frivolitzar amb els presos i d'utilitzar llur patiment per mirar de compensar inútilment el seu desequilibri psiquiàtric i les seves demencials ànsies de notorietat. Ja abans de començar a parlar, el delatà el seu posat impresentable, com d'anar a tancar les oques. Quan començà a parlar –més aviat a no callar–, el to ho explicava tot, i no calia ni escoltar la lletra per detectar el frau, una lletra vergonyosa, que hauria de ser causa de cessament immediat. Calderó és l'escletxa per on es filtra la desfeta, el forat que causa la inundació, l'àngel negre que fa temps que ens vol conèixer, i té la nostra adreça. Fa cara de ser encara més malastruc que Artur Mas, que és el rei de la desgràcia.

Ens falla la inspiració, els falla el càsting. Triem sempre la pitjor opció i la pitjor persona. El pitjor vers, la pitjor prosa. Si aquests 9 anys que fa que dura el procés els haguéssiu passat somniat, en lloc de fent el que heu fet, igualment no hauríeu aconseguit res, no us hauríeu fet tant de mal i l'única cosa realment interessant que us hauríeu perdut són els meus boníssims articles –però n'hauria escrit d'altres, probablement millors, encara que només fos perquè no m'hauria hagut mai de rebaixar a parlar d'algú com aquest Amand.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook