El 3 de desembre es van constituir les noves Corts Generals i, com en les darreres ocasions, van aflorar les polèmiques sobre les fórmules usades per alguns dels diputats i senadors a l'hora de jurar o prometre el seu acatament a la Constitució, requisit previ a l'accés total al càrrec públic per al qual han estat elegits. Així, alguns d'aquests càrrecs electes van reinventar l'enunciat inicialment previst per complir amb el tràmit, afegint mencions als «presos polítics», la «república catalana» o «basca», a les anomenades «Tretze Roses», al planeta o l'«Espanya buidada». La discussió sobre aquest formalisme és doble. D'una banda, pel que fa al valor d'un acte com aquest en relació amb les conseqüències davant d'un possible incompliment del compromís que comporta. De l'altra, pel que fa al rigor de sotmetre una elecció democràtica i popular a una condició formal d'aquest calibre.

D'acord amb l'article 20 del Reglament del Congrés, el diputat proclamat electe adquirirà la seva plena condició quan compleixi una sèrie de requisits, sent un d'ells «prestar en la primera sessió de Ple a què assisteixi la promesa o jurament d'acatar la Constitució». No és una qüestió aplicable exclusivament als parlamentaris. El Reial Decret 707/1979, de 5 d'abril, pel qual s'estableix la fórmula de jurament en càrrecs i funcions públiques, indica la mateixa obligació per a l'accés a qualsevol càrrec públic en les administracions. En el mateix sentit, l'article 108.8 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General refereix que «en el moment de prendre possessió i per adquirir la plena condició dels seus càrrecs, els candidats electes han de jurar o prometre el seu acatament a la Constitució».

Una vegada que es realitza aquest tràmit i la persona ocupa amb plenitud jurídica el seu escó, el possible incompliment del jurament o promesa no comporta una conseqüència jurídica prevista com a tal en el nostre ordenament jurídic. No equival a l'acte de jurament o promesa de dir la veritat pres als testimonis que presten declaració en els judicis, els quals, si es verifica que han mentit, s'exposen a l'obertura d'un procediment penal per fals testimoni que comporta penes de presó. Si un diputat o senador incompleix la Constitució a posteriori, només serà castigat si aquest incompliment està sancionat autònomament en alguna llei, però no pel fet en si de faltar al seu jurament o promesa. Ens trobem davant d'un supòsit similar al de la inobservança d'una promesa electoral. Podrà ser castigat pel seu electorat en unes futures eleccions, però prendrà la forma d'una conseqüència política, no jurídica. En aquest sentit, l'acte formal de jurar o prometre la Constitució no posseeix cap rellevància de cara al futur. Consisteix en un protocol, una formalitat, una cerimònia, una solemnitat, un ritual, el valor del qual és el que cada un vulgui atorgar a la paraula donada. Qüestió d'honorabilitat, no de legalitat.

Però, si bé aquesta promesa o jurament perd significació jurídica de cara al futur, aquest acte formal sí que comporta unes conseqüències jurídiques clares abans d'accedir al càrrec, sobretot quan no es realitza, ja que és un requisit previ per assolir en plenitud la condició de diputat o senador. Durant moltes legislatures aquesta formalitat mai va generar controvèrsia. No obstant això, amb el pas dels anys, diversos càrrecs electes van començar a introduir modificacions en les fórmules de jurament o promesa (interpretades per alguns com un frau en entendre que aquesta alteració tanca el propòsit de manifestar just el contrari del que es persegueix, és a dir, que en el fons suposa una manifestació que no s'acatarà la Constitució), per la qual cosa s'estaria davant l'incompliment d'una obligació legal que sí que comporta una clara conseqüència legal: la no adquisició de la condició plena de diputat o senador.

En la sentència de Tribunal Constitucional 74/1991 es va considerar constitucional que s'afegís l'afegitó «per imperatiu legal» a la fórmula de l'acatament. El motiu també era doble. En primer lloc, perquè aquest afegit no suposava una negació de l'acatament, que es proclamava tot seguit. En segon, perquè el que s'afegia era una redundància. És evident que la cerimònia té lloc perquè així ho imposa una norma amb rang legal. No es tracta, doncs, d'un acte voluntari. És com si els que paguem impostos afegim a la nostra Declaració de la Renda que ho fem perquè ens obliga la llei. Es tracta d'una manifestació, per òbvia, completament innecessària.

Actualment, però, les variacions que s'introdueixen -molt més imaginatives- ni són tan òbvies ni resulten tan innòcues per la validesa de l'acatament. Provenen de representants de partits polítics que defensen públicament i fins orgullosament la desobediència civil en un Estat Democràtic i de Dret, que es vanen de no reconèixer l'autoritat del Tribunal Constitucional i que aposten decididament per la modificació de la forma d'Estat i de Govern sense seguir els procediments de reforma establerts. En aquest context, és procedent decidir què fer amb els juraments o promeses on els «afegits» són de tal entitat que suposen de facto una matisació significativa o trencament del respecte a la nostra Carta Magna.

Segons la nostra jurisprudència, imposar un requisit com aquest no vulnera en absolut el dret fonamental de tot candidat a l'accés i a l'exercici del càrrec públic, ja que aquest dret «no comprèn el de participar en els assumptes públics per mitjà de representants que no acatin formalment la Constitució» (sentència 101/1983, de 18 de novembre, del Tribunal Constitucional). L'acte de jurament o promesa és individual i, com diu el Tribunal Suprem, no es pot entendre complert de manera implícita per l'accés a un càrrec o a una ocupació pública, ni tampoc es pot entendre emplenat de forma tàcita en altres deures, com el d'«actuar en l'exercici de les seves funcions». Evidentment, no es tracta que els diputats i senadors renunciïn ni a modificar ni a variar la Constitució. No ha d'interpretar-se com una adhesió ideològica al text constitucional, ni tampoc com una conformitat plena al seu contingut. La nostra Constitució, com a norma de capçalera d'un Estat democràtic plural, respecta les ideologies que defensen la seva modificació per les vies procedimentals previstes. Dit d'una altra manera, el candidat es compromet a respectar l'ordenament jurídic, encara que pugui defensar canviar-lo i el seu discurs difereixi de les regles vigents en aquell moment.

Al meu parer, dues són les opcions sobre les quals cal decantar-se. Si, efectivament, dotem aquest requisit de veritable virtualitat jurídica o, per contra, si l'assimilem a una mera formalitat buida de significat real, una mena de gerro inútil al qual ningú fa cas i l'antiguitat i tradició històrica del qual mantenen relegat en una cantonada. En tot cas, opino que la doctrina del Tribunal Constitucional de principis dels anys noranta ja ha quedat desfasada davant aquestes noves realitats que urgeix afrontar. De tota manera, cal diferenciar entre les formes d'acatament de la Constitució per accedir al càrrec públic que són merament criticables o inapropiades, de les formes que no suposen un acatament en puritat. Sigui com sigui, molts dirigents pretenen convertir les Corts en un escenari per al seu lluïment polèmic i per a la controvèrsia buida de veritable significat. En definitiva, estan transformant el Parlament en un reality show cutre.