La construcció de l'odi

Aquesta història, una més de les que vaig escoltar llavors, m'ha perseguit tota la vida com una metàfora de la negligència dels afectes, com el símbol de l'últim que pots fer, el més pervers, per mostrar el teu malestar o desacord. Es comença pel desafecte, se segueix per les paraules malsonants, i a la fi la sorda temptació, complerta, de l'agressió física.

Les guerres comencen igual, primer hi ha les paraules, els desacords, les picades d'ullet despectives, i finalment un dels dos dispara i el cel s'ennuvola amb la metralla. La meva mare també explicava com va començar la guerra entre nosaltres, en el nostre propi poble, ja que la Guerra Civil es va fer, es va construir, alimentant l'odi poble a poble. A cada poble es va fer un monument petitó, mesquí, a l'odi, i sobre aquest monòlit de porqueria cadascú sentia que tenia raó en el seu odi contra l'altre.

En el cas del meu poble res va ser diferent, doncs, al que va passar a cada poble d'Espanya. Primer va ser la burla de les persones, per la seva condició social o econòmica, per la seva manera de ser o de preferir, per les seves orientacions polítiques o d'un altre tipus. Aquesta burla després es va convertir en delació, finalment, en detenció i, en molts casos, en assassinat o en denúncia perquè instàncies arbitràries però judicials acabessin atroçment aquesta minuciosa construcció traïdora de l'odi.

Ara ja han començat les paraules, i en alguns casos, els fets. L'odi es nota en la manera de fer i de dir, i estan embassant d'aigües pudents, o maldicents, l'àmbit on ha de cuidar-se l'acord i no l'odi. Aquest àmbit és la política, el centre natural de la qual és l'hemicicle parlamentari. Pot interpretar-se com a anecdòtic el que va succeir a l'hemicicle quan es va posar en marxa la present i encara breu legislatura. Senyories, tot i que joves o inexpertes, ensinistrades ja en les dubtoses virtuts de l'odi, van expressar en els seus diferents juraments desacords molt bàsics contra el sistema democràtic que ens uneix, la Constitució. I uns van llançar contra altres les seves formes de viure el patriotisme, que és històricament l'arbre, escanyolit moltes vegades, en el qual es basa la construcció de l'odi.

Aquesta imatge successiva dels juraments és un molt perillós precedent. Doncs la major part dels que, d'un costat a l'altre de l'hemicicle, van usar aquest breu moment per posar sobre la taula, sobre els escons, armes de les quals sembla que mai no en baixarien. I parlamentar significa parlar per buscar acords. Machotes (homes i dones), posseïts per la veritat de cadascuna de les seves pàtries, van posar per a la posteritat que juraven per una cosa concreta («per Espanya», fins i tot) i no per aquesta metàfora d'una llarga època, que és simple i planerament la Constitució, que és la llei de la qual emanen les lleis que cal complir o reformar en cada legislatura. Els diputats no són votats, en cada convocatòria, per a una altra cosa.

Francisco Ayala, l'acadèmic que va estar exiliat després de la Guerra Civil a diversos llocs d'Amèrica, em va explicar moltes vegades una de les arrels de la guerra. No diferia del que em deia la meva mare sobre el que va passar en el nostre poble. Persones disgustades, per qualsevol raó, incloses raons extremadament privades o espúries, denunciaven veïns als quals havien començat per retirar la salutació. Després venien totes les malifetes, de manera que a la fi les víctimes desconeixien de debò les arrels de tanta malvolença, i així fins a les portes de la mort o davant la mort mateixa.

Ara el llenguatge està aconseguint, en la nació, i al món, el seu punt atroç d'ignició. Estan cremant les paraules; els insults salten de les xarxes als parlaments i als mitjans; mitges mentides són mitges veritats o, el que és pitjor, mentides i burles absolutes, i el ciutadà (polític, empresari, treballador, qualsevol) se sent indefens, prest a que, de manera metafòrica i real, qualsevol li retiri la salutació o li mossegui una orella.

Compte. L'odi és una planta que prospera de seguida.