De ben segur, la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés, dictada el fatídic 14 d'octubre passat, passarà a ser una de les més comentades de la història d'aquest país. I una de les més criticades i criticables, també. Els passats dies 2 i 3 d'aquest mes, experts en Dret varen analitzar-la pels quatre costats en sengles taules rodones a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, i si en una cosa varen coincidir fou que la sentència era millorable, per dir-ho suau. Ens trobem, possiblement, davant d'una de les pitjors sentències que hagi dictat mai aquest tribunal, que no fa pas honor al seu nom amb ella.
El penalista Joan J. Queralt, catedràtic de la Universitat de Barcelona, va posar en relleu com n'és, de dolenta, tècnicament. De fet, si fos una sentència d'un tribunal inferior, per exemple una Audiència, es podria recórrer, a causa dels seus múltiples defectes, davant del mateix TS. Per la seva banda, Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra, va subratllar com la sentència acaba criminalitzant molts moviments de protesta social, com els que es fan habitualment contra els desnonaments, i la inseguretat que això produeix de cares al futur, per la manera en què el TS interpreta el delicte de sedició. La també penalista Mirentxu Corcoy, catedràtica de la Universitat de Barcelona, troba la sentència equivocada no per excés sinó per defecte, ja que en la seva opinió sí que va haver-hi una autèntica rebel·lió i no només sedició. Un altre catedràtic de Dret penal, José Manuel Paredes, de la Universitat d'Oviedo, va criticar que la sentència parli massa de política i en canvi es dediqui poc al que veritablement toca: qualificar els fets i fonamentar les condemnes. Especialment demolidora fou la dissecció feta per José Antonio Martín Pallín, exmagistrat de la Sala penal del Tribunal Suprem. Va titllar el procés judicial d'òpera bufa, i la sentència, d'esperpent, de text difús, confús i profús. Malgrat haver estat jutge de la mateixa Sala, va argumentar que en el fons és lògic expressar la discrepància quan un no hi està conforme: si hagués pogut, hi hauria formulat un vot particular. Finalment, Jordi Nieva Fenoll, catedràtic de Dret processal de la Universitat de Barcelona, va apuntar deficiències processals, que també n'hi va haver.
Ens trobem amb una sentència manifestament defectuosa, indigna d'un TS, que comprensiblement havia generat enorme expectatives i que no ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. La brevetat amb què exposa els fets, la manca d'individuació respecte de qui va fer què (inclòs l'error groller en atribuir malament la conselleria que dirigia l'acusada, en el cas de Dolors Bassa), la seva pobra fonamentació i el fet d'haver sucumbit a la demanda social de punició, són lamentables. L'obsessió a eliminar qualsevol flanc de crítica mitjançant l'adopció d'una condemna per unanimitat també ha jugat segurament en contra seva, com si el Dret no fos interpretable i les lleis es poguessin llegir sempre només d'una sola manera.
