13 de desembre de 2019
13.12.2019
Diari de Girona

Llima o patata de mar, un plaer secret

13.12.2019 | 00:07
Llima o patata de mar, un plaer secret

A França hi ha restaurants  que ofereixen violets, una de les més rares criatures marines, dites també figues de mar. Són famosos els procedents de Marsella i els seus entorns, d'Hyères, Toulon, etc., tot i que també n'hi ha als entorns de Leucata, a tocar la Catalunya Nord. A la zona de Seta són bichons. El nom occità és figa de mar. Com s'escau amb les garotes o oursins, foren els provençals els qui ensenyaren París a apreciar aquests productes marins. Tant la paraula violet com figa de mar són d'origen occità. I, com sol passar amb els productes marins consumits a Occitània, i particularment al Llenguadoc i Provença, també són apreciats a Catalunya i, especialment, a la Costa Brava. Però atenció: la figa de mar (almenys a Mallorca) no es refereix a aquest marisc, sinó a una varietat de fideu de mar o anemone.

Del Microcosmus sulcatus –que és el nom d'aquest animal en llatí– aquí en diem llima (Palamós, Arenys de Mar, Vilanova i la Geltrú, Cambrils, Sant Carles de la Ràpita) o bé patata de mar, així com rovell, ou de mar, bunyol, bitotxo (Colera, Cadaqués, Llançà). Només és conegut i apreciat, parcialment, pels pescadors. En espanyol se sol anomenar higo de mar o probecho. A Grècia és elià, i a Itàlia té força noms, del sicilià mamello di vaca als de limone di mare, uovo, etc. El nom d'ou de mar el retrobem en el turc deniz yumurta.

De fora té un aspecte i color com de patata arrugada o bunyol. És com un petit sac d'uns 20 centímetres de llargària, de superfície dura i arrugada, recoberta d'altres tipus d'animals que hi conviuen (coralls, espècies similars, etc.). Si no es té bon ull, és difícil de reconèixer. Viu fixada a pedres o petxines, tant en fons rocosos com fangosos. Es pesca per arrossegament i immersió i, normalment, cal encarregar-la abans. Es troba entre els 30 i fins a 150 metres de fondària. Es tracta d'una espècie hermafordita (això la diferencia de les garotes) i es reprodueix de novembre a desembre. És de la classe dels ascídics.

Cal consumir-lo en fresc i en cru. Amb un ganivet esmolat es migparteix, i de dins se'ns apareix com un ou dur, amb una part blanca i una de groga, el «rovell». Aquesta és la part que es menja, al natural o afegint-hi oli i vinagre o una vinagreta més elaborada. Té un fort gust marí i un regust aspre i astringent (tot al contrari del dolcenc d'algunes garotes), al qual cal acostumar-se. Hi ha gent que en són fanàtics, i a d'altres no els agrada. Possiblement a això podria al·ludir el nom de llima (que en català antic i les variants actuals del tortosí i el valencià significa llimona).

La llima podria tenir, a parer meu, diverses aplicacions gastronòmiques, com les garotes: salses, remenats, arrossos i pastes, gratinats, cremes, sopes, suflés, mousses, cremes i guarnicions. Esperem que algun cuiner o cuinera s'hi interessi, tot i que és un producte que no se sol comercialitzar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook