Fins ara ens pensàvem que Presidentorra volia, què dic volia, es delia per parlar amb Pedro Sánchez. Doncs resulta que, d'això, res. El que vol Presidentorra és parlar-hi ell i ningú més. Se'ns ha posat gelós i vol en Sánchez només per ell, res de compartir-lo amb la resta de presidents autonòmics. La raó es desconeix, ja que Presidentorra no és res més que això, un president autonòmic, com en Revilla però amb ratafia en lloc d'anxoves. Potser l'home està convençut que anar de tant en tant a rebre ordres a Waterloo confereix alguna mena d'autoritat per sobre de la d'altres presidents, o potser es pensa que una comunitat autònoma que té en Cotarelo i Rahola els seus intel·lectuals més destacats mereix un tracte especial, ni que sigui per la commiseració que hauria de despertar un lloc així entre la gent de bon cor. Sigui pel que sigui, no s'entén gaire aquesta gelosia que li ha sobrevingut, després d'haver-nos donat la tabarra amb què Sánchez no se li posava al telèfon, com si fos una adolescent a qui el nen que li agrada castiga amb la indiferència.

Faria bé en Sánchez d'anar amb compte, ara que sap que Presidentorra no el vol compartir amb ningú. Les dones del «seràs meu o de ningú» són perilloses i no són pocs els crims passionals que tenen l'origen en fèmines humiliades, tots tenim fresques a la retina les imatges d'en John Bobbitt, aquell nord-americà a qui, mentre dormia, la seva santa li va tallar la cigala. No s'adormi Pedro Sánchez el dia que es reuneixi amb Presidentorra.

Ningú diria, en veure l'aspecte de modista pàmfila de Presidentorra, que fos persona tan apassionada, però ves per on, ha tret a la llum la seva vessant més salvatge, la de qui està disposat a tot per evitar que l'home per qui sospira es vegi amb d'altres a esquena seva. He dit a esquena? Tant de bo, almenys així la humiliació seria de portes endins, tot i que un cor enamorat sagna igual en públic que en privat. El que pretén aquest sàtir de president espanyol és que tothom, i Presidentorra el primer, sàpiga que n'hi ha setze més que ocupen el mateix espai en els seus pensaments, refregar-li per la cara, per aquesta cara de galtones rosadetes que cap altre president autonòmic té, que és un més, un de tants. Ni tan sols serà el primer de la llista, honor que recaurà en el basc Urkullu, què tindrà aquest que no tingui el nostre Presidentorra.

Quin dolor ha de patir Presidentorra, ell que es pensava ser més que cap altre, que aspirava a tenir Pedro Sánchez només per a ell. Quina vida més trista, la de qui no veu el seu amor correspost. No hem de trigar a veure Presidentorra vestit com la Piquer, mantó cobrint-li les espatlles i gerani al cabell, cantant estintolat a la porta de la mancebía, és a dir, del Palau de la Generalitat, allò de yo soy la otra, la otra y a nada tengo derecho, con tal que vivas tranquilo, que importa que yo me muera, te quiero siendo la otra.

Els homes com en Sánchez, tan canalles que no en fan prou amb una i en necessiten disset, curiosament són els més desitjats. Les adolescents són així, sempre van darrere dels més golfos, i hem de tenir en compte que Presidentorra no només es comporta en aquest cas com una adolescent, sinó que té en tot moment i situació el mateix sentit de la responsabilitat que una nena de 15 anys en la seva primera borratxera.