14 de desembre de 2019
14.12.2019
Diari de Girona

L'encàrrec del Rei

14.12.2019 | 00:49
L'encàrrec del Rei

El cap d'aquesta república coronada que és Espanya, el rei Felip VI, ha encarregat al president en funcions del govern i candidat del PSOE a la reelecció, Pedro Sánchez, sotmetre's a la investidura manada per la Constitució per comprovar si disposa de suficient suport parlamentari per formar nou executiu. El rellotge s'ha posat en marxa mogut diligentment per un monarca que deliberadament fuig del borbonejar dels seus immediats antecessors. De la política s'encarreguen els polítics, i no pas la Corona.

Posar en marxa el rellotge vol dir obrir etapes de caducitat vers l'elecció de president pel ple del Congrés dels Diputats o alternativament, una vegada passat el temps establert per la primera de les lleis, procedir a la convocatòria d'ofici d'unes noves eleccions generals. També vol dir deixar en mans de la presidència d'aquesta Cambra l'administració del període temporal obert pel monarca amb la seva proposta de candidat a la presidència del Consell de Ministres. L'interrogant accentuat segueix essent el mateix que sorgí la nit del passat 10-N: Podrà el cap de la llista més votada, atesa l'atomització de l'esmentada Cambra Legislativa i que no va obtenir la majoria absoluta de diputats, conformar una majoria plural que li permeti ser elegit en primera o en segona votació? No ho té gens fàcil, en el meu parer.

La frivolitat dels actors polítics espanyols, excepció feta dels líders del PNB i, en certa mesura, la interessada d'Unides Podem, va precipitar una presa de decisió respecte de qui hauria de ser candidat a la investidura. La dreta, en bloc, va senyalar el líder dels socialistes per tot seguir dit que amb ells no comptés quan potser allò que de veritat podria servir al país fora un govern de coalició basculant cap a l'esquerra i cap a la dreta. Aquesta postura, gens o poc exemplar, no ajuda a la necessària conversa a l'objecte de conformar un govern que disposi d'una majoria estable en seu parlamentària. Allò que, en els meus temps, anomenàvem «governabilitat» del país sencer. Tots els líders polítics s'han cregut a ulls clucs Benjamin Disraeli, dues vegades primer ministre del Regne Unit durant la segona meitat del segle XIX, quan va afirmar de manera categòrica que «amb les paraules, governem els homes». Podia ser mitja veritat aleshores, quan no hi havia grans mitjans de comunicació per a les masses, però és una solemne tonteria avui quan aquestes són les grans protagonistes de les paraules, sovint grolleres, mentideres i calumniadores, però paraules al capdavall, respecte de les pronunciades per qualsevol candidat a obtenir una representació democràtica.

Agradi o no agradi llegir-ho o escoltar-ho, han estat el PP, Vox i Cs els que han llançat Sánchez als braços d'en Pablo Iglesias i a les mans de la sempre tribal ERC. També ha estat una lleugeresa reactiva del líder socialista tancar en hores un govern de coalició PSOE-UP. Sembla que avui no es porta llegir l'aritmètica electoral en termes possibilites. El predomini de l'estómac respecte del cervell no és bo ni quan es tracta d'un àpat entre amics. No és bo per a la ciutadania que els seus polítics es deixin anar muntanya avall. Això no obstant, tampoc no es pot demanar la lluna en un cove, ni que sigui en llatí clàssic.

Pot portar-se a bon port l'encàrrec del Rei d'Espanya? A hores d'ara no ho sap ningú malgrat que tothom digui la seva. Per no saber-se, ni el mateix cap de l'Estat ho sap, ben segur que no. Es fa palès que pactar els desacords no és gens fàcil avui. D'això en va deixar constància escrita el filòsof Xavier Rubert de Ventós quan, després de la seva fugaç experiència parlamentària a Madrid, va posar negre sobre blanc confessant que «no hauria imaginat que fos tan dur moure's en un món tan tou», deixant-ho així en el seu recomanable llibre El cortesano y su fantasma publicat el 1991. Res no ha canviat.

Pensar sempre en les properes eleccions pot comportar exaltar el patriotisme, com així s'ha fet per part de la dreta espanyola més rància des de principi de segle, però no practicar-ho mai dels mais, no fos cas que prenguéssim mal, no constitueix prova de bon patriota sinó de la seva antítesi. Espanya s'assembla cada vegada més a una olla de pressió que ningú no vol obrir per por de ser el primer a rebre la seva escaldufada. Així anem de coixos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook