Les reunions entre el PSOE i Esquerra Republicana recorden les novel·les d'adulteri. Es troben clandestinament en llocs allunyats del centre, on proliferen els motels per a parelles esgarriades, i entren i surten pel garatge, amb les solapes de l'abric aixecades per tal que no se'ls vegi la cara. La durada de les cites ve a ser la mateixa també que la dels amants furtius. I sempre en hores d'oficina, perquè en els seus domicilis no es noti l'absència. Si els agafen amb les mans a la massa no diuen allò de «no és el que sembla», però es justifiquen amb un llenguatge força confús: «Constatem avenços en la definició dels instruments necessaris per a canalitzar el conflicte polític sobre el futur de Catalunya...».
Què han volgut dir? Res. El que passa és que a vegades no volent dir res es diu alguna cosa. Succeïa amb els anomenats «cadàvers exquisits» dels surrealistes, que consistien a escriure a raig a partir d'una paraula o una frase que et passava el company de taula. «El cadàver exquisit beurà el vi nou». Aquesta va ser l'oració gramatical que va donar nom al gènere i que no vol dir res en la superfície, però que té molt mar de fons. Molt inconscient. L'inconscient està poblat d'avenços en la definició dels instruments necessaris per canalitzar el conflicte polític, etcètera. El PSOE i Esquerra mai haurien endevinat de si mateixos que, a més d'adúlters, eren surrealistes. Adriana Lastra i Rufián s'han posat a l'altura d'André Breton i Tristan Tzara.
Textos zombis, en fi, dignes de situacions de vodevil. El vodevil és el gènere dels equívocs per antonomàsia (signifiqui el que signifiqui antonomàsia). És per això que als escenaris on es representen hi hagi diverses portes per les quals els actors no fan altra cosa que entrar i sortir. A vegades qui sembla entrar està en realitat sortint, per això en diem també «comèdia d'embolics». El PSOE i Esquerra necessiten enmbolicar molt abans d'arribar a un acord que satisfaci els electorats de les dues formacions. Necessiten tornar la gent una mica boja. Res per aquí, res per allà. El fins aquí escrit no és una anàlisi política, sinó una crítica literària.
